Dèiem ahir - LA PARÀBOLA DELS DOS MARS - 25/07/2013




LA  PARÀBOLA  DELS  DOS  MARS

Hi ha dos mars a Palestina.
Un aporta frescor i els peixos hi viuen.
Grans estores d’herba adornen les seves riberes.
Els arbres estenen les seves branques  damunt d’elles i les seves
arrels s’esforcen per acostar-se a la humitat de las vorera.
S’escolta la fressa que fan els nens quan juguen.

El Riu Jordán forma aquest mar amb l’aigua transparent
que baixa de les muntanyes i brilla amb la llum del sol.
I les persones construeixen les seves cases prop del mar,
i els ocells fan els seus nius.
I qualsevol classe de vida es manifesta feliç  per trobar-se allí.

El Riu Jordá desemboca al sud en un altre mar.
Ací  no sembla haver-hi vida, no es veu moviment,
no se sent cantà cap ocell.
No hi ha nens rient, ni juga’n.
Els viatgers trien un’altre ruta, a menys que es tracti-hi d’una urgència.
L’aire sembla que pesi-hi saturat sobre les seves aigües,  i no hi ha gent.
Cap animal,  cap classe d’ocell  hi vol veure.
Què es el que fa aquesta gran diferència entre aquests dos mars veïns?

No es el Riu Jordá que omple  ambdós amb la mateixa aigua cristal·lina;
No es la terra que els hi serveix de jaç.
No es el país que els envolta.  Aquesta es la diferència:
El Mar de Galilea rep, pro no guarda les aigües del Jordán.
Per cada gota que li entra un altre gota li surt.

El donar i el rebre funciona de la mateixa manera.
L’altra mar és astut... retè les gotes amb gelosia,
no sent  l’ inquietud d’un impuls generós.
Cada gota que rep, la guarda...
El Mar de Galilea dona i viu.  L’altre mar no dona rés.
L’anomenen el Mar Mort.



25 juliol 2.013

Dèiem ahir - LA CAMPANA DE SANT HONORAT (1.714) - Josep Mª de Sagarra - 4/07/2013




Potser algú de vosaltres va tindre ocasió de presenciar pel canal TV3 el “Concert per la Llibertat” que va tindre lloc al Camp Nou, el passat  dissabte 29 de juny, dia de Sant Pere .  Cants, missatges i recitals ens van recordar que tenim un gran exèrcit que s’anomena Cultura. No farem apologies de res. Ens limitarem a transcriure un poema d’en Josep Mª de Sagarra, que ens va llegir, dintre de l’esmentat concert,  l’actriu Montserrat Carulla. 


LA CAMPANA DE SANT HONORAT  (1.714)

Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el Conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
i el llop amb la casaca de soldat,
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixaven tot esmicola,
feia  un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes,
la varen fondre sense més raons
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

     * * * * * * * *

                    I ara Déu sap el temps que s’ha escolat
                    des del setembre de la mala anyada,
                    des del rei que escanyant la llibertat
                    amb la mà, va deixar-nos profanada
                    la campana de Sant Honorat.
         
                    Però poc és pensava el rei valent,
                               amb tanta voluntat i amb tanta fúria, 
                               que campana que toca a sometent 
                               el foc no li fà injúria.

Que si aixeca la forca i el punyal
 i l’ungle de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal
que el so de la campana és inmortal
i encara sona la campana!

Encara sona;  hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però. . . encara repica a sometent
                     nostra campana fosa.

                     Vosaltres, gent de bona voluntat,
                     catalans de tota hora,
                     ¿no sentiu, caminant dins la ciutat
                     la campana de Sant Honorat?
                               No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
                     -no és el cor que us enganya-
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans;
tant si el rem us fatiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants;
tan si val!  Que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans:
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n`hi gens ni mica.

Canons i lleis, i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
peró ningú pot ofegar-nos mai
la veu de la campana.

                  
                                    Josep M. de Sagarra (1.923)


4 juliol 2.013