LA PARÀBOLA DELS
DOS MARS
Hi ha dos mars a Palestina.
Un aporta frescor i els peixos hi
viuen.
Grans estores d’herba adornen les
seves riberes.
Els arbres estenen les seves
branques damunt d’elles i les seves
arrels s’esforcen per acostar-se a la
humitat de las vorera.
S’escolta la fressa que fan els nens
quan juguen.
El Riu Jordán forma aquest mar amb l’aigua
transparent
que baixa de les muntanyes i brilla
amb la llum del sol.
I les persones construeixen les seves cases
prop del mar,
i els ocells fan els seus nius.
I qualsevol classe de vida es
manifesta feliç per trobar-se allí.
El Riu Jordá desemboca al sud en un
altre mar.
Ací no sembla haver-hi vida, no es veu moviment,
no se sent cantà cap ocell.
No hi ha nens rient, ni juga’n.
Els viatgers trien un’altre ruta, a
menys que es tracti-hi d’una urgència.
L’aire sembla que pesi-hi saturat
sobre les seves aigües, i no hi ha gent.
Cap animal, cap classe d’ocell hi vol veure.
Què es el que fa aquesta gran
diferència entre aquests dos mars veïns?
No es el Riu Jordá que omple ambdós amb la mateixa aigua cristal·lina;
No es la terra que els hi serveix de jaç.
No es el país que els envolta. Aquesta es la diferència:
El Mar de Galilea rep, pro no guarda
les aigües del Jordán.
Per cada gota que li entra un altre
gota li surt.
El donar i el rebre funciona de la
mateixa manera.
L’altra mar és astut... retè les gotes
amb gelosia,
no sent l’ inquietud d’un impuls generós.
Cada gota que rep, la guarda...
El Mar de Galilea dona i viu. L’altre mar no dona rés.
L’anomenen el Mar Mort.
25 juliol 2.013
