Dèiem ahir - LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX - Eduardo Criado - 25/11/2013




LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX



«Conta una llegenda oriental que, ja fa molt de temps, hi havia un país que es creia pobre. “Tot el que jo tinc és sorra - deia -, sols sorra”.

Un bon dia, arribaren en aquell país uns savis, uns senyors grans i poderosos que li van dir: “Tu no ets pobre, sinó ric; dintre teu tens una font d’energia, una riquesa immensa.  Ens permets que t’ajudem a trobar-la?”. El país, sorprès i a la vegada escèptic,  va accedir amb indiferència a la petició dels savis.

Aquells homes buscaren i trobaran el preciós tresor. I orgullosos de la seva troballa,  ho varen mostrar al país que, encara recelós, seguia queixant-se: “Jo sóc pobre. Sols tinc sorra. Aquest líquit brut i viscós que m’ensenyeu-ho no serveix per res”. La llegenda acaba dient que, al cap dels anys, aquell país que es creia pobre va esdevenir a ser el més poderós de la terra.»

Com vostè ja haurà endevinat, amic lector, no es tracta d’una llegenda fantàstica, sinó d’una realitat internacional que ens afecta a tots. Es tracta d’un fet que ha aconseguit canviar la faç del món,  fent un gir de l80 graus a l’orientació econòmica,  financera i política de tota la nostra era.
Malgrat això, no vaig a parlar-li d’economia, finances o política. El tema d’aquest missatge es molt més concret. No es refereix a una riquesa material, sinó a una font d’energia interior i personal. I el protagonista es vostè.
El convido a què,  amb la sinceritat més gran, contesti aquesta pregunta:

No s’ha dit mai a  mateix, alguna vegada, una frase igual o semblant a la que es repetia el país de la llegenda?  “Jo sóc molt pobre. Sols tinc sorra”. O, en altres paraules: “Els demès son millors que jo. No valgo res. Em falta seguretat en mi mateix”.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Eduardo Criado  - 1.975
(seguirà)
25 novembre 2.013

Déiem ahir - PREPOTÈNCIA ? - C. Dean Fales - 18/11/2013





 PREPOTÈNCIA ?


Cada dia podem aprendre quelcom; fins i tot d’un conte.  Heus aquí un de divertit:

Segons el conte, en una fosca nit, dins del mar, el capità d’un vaixell de guerra va veure allò que semblaven ser les llums de situació d’un altre vaixell que s’adreçava contra el seu. Va utilitzar els seus senyals de llum avisant a l'altre vaixell: “Canvieu la vostra ruta 10 graus Sud”.

La resposta no és va fer esperar: “Canvieu la vostra ruta 10 graus Nord”.

El capità contestà: Jo sòc capità. Canvia la teva ruta cap al Sud”.

A la qual cosa l’altre replicà: “Jo sòc oficial de primera. Canvieu la vostra ruta al Nord”.

Això va enfurir al capità i els seus senyals marcaren: “Aquest es un vaixell de guerra. Canvia la teva ruta al Sud”.

La resposta fou: “Això es un Far. Canvieu la vostra ruta al Nord”.

Charles Garfield


* * * * * * * * * * * * *

De tant en tant, tractem d’empassar-nos l’orgull. No empatxa.

C. Dean Fales.

18 novembre 2.013

Dèiem ahir - RECORDAT, PER QUÈ? - 11/11/2013




  

RECORDAT,  PER QUÈ?


Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units varen tindre dos generals anomenats George. Probablement n’hi van haver més,  pro els que recordem ara són el general George Marshall i el general George Patton. Sens lloc a dubtes, ambdós foren comandants militars destacats; però no se’ls recordarà per això.

El general Marshall va ser comandant de les forces armades nord-americanes i, després fou Secretari d’Estat, en el govern del President Harry Truman.  Va ser l’autor del famós “Plan Marshall” que ajudà a una Europa incapaç de posar-se dreta, i la va posar en el camí d’una recuperació extraordinària. Fou un acte de compassió sense precedents, vers aliats, i anteriors enemics.

El general Patton fou comandant del tercer exèrcit, crec recordar, no n’estic segur. En tot cas, tenia sota el seu comandament vàries divisions blindades. Era molt dur, n’estic segur, tan mental com físicament. Es diu que un dia, revisant les seves tropes, topà amb un soldat que, vençut pels nervis, estava plorant. El general Patton bufetejà al soldat. Era dur.
 
Ambdós generals passaran a la història nord-americana. Molts articles s’han escrit sobre ells. Investigacions, explicacions, justificacions, alabances, critiques, tota classe de comentaris.  La veritat es que un serà recordat per un acte compassiu i d’ajut vers els més necessitats que ell.  L’altre.....

Tots passarem a l’historia. La majoria a histories petites, però també hi passarem. Seria bo ser recordat per quelcom del que poguéssim sentir-nos veritablement orgullosos; no és cert ?

11 novembre 2.013