Dèiem ahir - UN TRESOR AMAGAT - Eduardo Criado Aguirre - 30/12/2013




UN TRESOR AMAGAT 
(Continuem amb “La Llegenda Oriental del Segle XX”)


Conten que, en certa ocasió, uns periodistes li van preguntar al Dr. Albert Schweitzer -Premi Nobel de Medicina- quin podia ser el pecat més gran de l humanitat. Possiblement els reporters esperaven que els hi parlés de l’enveja, de la injustícia o de les guerres. Però la seva resposta fou molt més senzilla: “El pecat més gran de la humanitat -contestà Schweitzer- és que no creu amb ella mateixa. Cada una de les persones que l’integren desconfia de si mateixa, no creu amb els seus propis valors i, conseqüentment, no els utilitza”. 

Per paradoxal que pugui semblar,  així es, amic que em llegeix. Després de vint segles de “civilització”, la humanitat desconeix encara els seus valors essencials i, allò que encara és més greu, dubta de tindre’ls. I aquest es el problema. Un fet que cadascú pot comprovar en el seu propi nivell.

Perquè... fins quin punt vostè mateix, per exemple, coneix i aprofita totes les seves aptituds i possibilitats ? Una cosa és certa: per optimista que sigui la seva resposta, encara es queda curt. I la raó és que, com aquell país que es creia pobra, també vostè té, dintre seu, un tresor amagat que encara no coneix en les seves verdaderes proporcions; un pou d’energia, quina força encara no ha sigut alliberada. M’atreviria a dir que, molt possiblement, vostè ja ha sentit, més d’una vegada, que dintre seu té latent una força personal, una reserva de poder que, com un torrent, pugna per sortir i manifestar-se. 

Això no obstant, el país de la llegenda tenia una gran avantatge sobre vostè: encara que hagués trigat anys a conèixer i explotar la seva font d’energia, sempre l’hagués conservat en el seu interior per poguer utilitzar-la després, en qualsevol moment.  Vostè no, amic lector.  Vostè, igual que jo, es una unitat concreta dins d’aquesta entitat abstracte que es el temps; cada dia que passa es un dia menys que tenim per utilitzar la nostra font d’energia.  Però vostè també  un’avantatja singular sobre aquell país que, algun dia, esgotarà el seu pou d’energia.  Contràriament, vostè, a mesura que utilitzi-hi la seva força interior, l’anirà desenvolupant amb gran benefici personal.
 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . . .  

Eduardo Criado Aguirre - 1.975

30 desembre 2013
(seguirà)

Dèiem ahir - L’ART DE SABER ESCOLTAR - 23/12/2013





L’ART DE SABER ESCOLTAR


Per la majoria de nosaltres, una de les coses més difícils de dominar, es la de convertir-nos en escoltadors atents.  Sobretot quan som de naturalesa agressiva,  o bé si tenim una imaginació molt activa i agudesa amb la rèplica. Llavors, el fet de escoltar es converteix en un exercici de  paciència, mentres esperem l’oportunitat d’expressar la nostra opinió o poder contar la nostra historia.

Ens agrada que ens escoltin. Alimenta el nostre ego veure que se’ns presta atenció. De manera que la majoria de nosaltres no fem cap gran esforç per convertir-nos en bons escoltadors. Saber escoltar és un art; un art valuós. Aprenem escoltant. Qui sap escoltar es un acompanyant amable i sempre es ben rebut. I, encara que sembli estrany,  qui sap escoltar es, quasi  sempre, un conversador interessant, per contradictori que pugui semblar. Un avantatge addicional és que,  freqüentment, a qui escolta, se’l considera més intel·ligent del que pugui ser. Tal vegada sigui perquè en escoltar, en lloc de parlar,  no revela la seva ignorància.O tal vegada sigui degut a què, aquell qu’ens escolta i es mostra interessat amb el què diem,  pensem que ha de ser intel·ligent.

Hi ha moltes regles per convertir-se en un bon escoltador.  Una de les millors la va dir un jove estudiant d’un curs de música.  El mestre va preguntar a la classe quina era la diferència entre escoltar i sentir.  Després d’una llarga pausa per pensar,  finalment s’alçà una mà i un dels joves va oferir aquesta sabia definició:   “Escoltar es volgué sentir”.


23 desembre 2013

Dèiem ahir - EL PETIT PRÌNCEP I LA GUINEU - Antoine de Saint-Exupéry - 16/12/2013



del  PETIT PRÌNCEP   (de Antoine de Saint-Exupéry)

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

Llavors aparegué la guineu.

- Bon dia - digué la guineu.

- Bon dia - contestà amb cortesia el petit Príncep, que es va tombar, pro no va veure res.

- Estic aquí – diè la veu – sota la pomera.

- Qui ets? – preguntà el petit Príncep.

- Sóc una guineu – contestà la veu.

- Vine a jugar amb mi – li proposà el petit Príncep – Estic tan trist! . . .

- No puc jugar amb tu – digué la guineu – No estic domesticada.

- Ah!  Perdó – digué el petit Príncep - . Però, després de reflexionar, afeixi: Què vol dir “domesticada” ?

- No ets d’aquí – digué la guineu – Que busques ?

- Busco els homes – replicà el petit Príncep – Què vol significar “domesticar” ?

- Els homes - contestà la guineu – tenen fusells i caça’n.  És molt molest. També crien gallines.  És el seu únic interès.  Busques gallines?

- No – digué el petit Princep – Busco amics.  Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa massa oblidada – contestà la guineu – Significa crear  llaços.

- Crear llaços ?

- Si – digué la guineu – Per mi no ets mes que un noiet semblant a altres cent  mil noiets.  Jo no et necessito, i tu tampoc em necessites.  Jo sóc per tu solament una guineu semblant a altres cent mil guineus.  Però,  si em domestiques,  llavors tindrem necessitat l’un de l’altre.  Seràs per mi únic en el món.  Serè per tu única en el món.....

- Començo a entendre-ho – digué el petit Princep . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La guineu callà i mirant llargament al petit Príncep, digué:

- Per favor! . . . Domestica’m !

- Ja m’agradaria fer-ho – respongué el petit príncep – pro no tinc massa temps. Haig de trobar amics i conèixer moltes coses.

- Sols es coneixen les coses que es domestiquen – va dir la guineu – Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses ja fetes als mercaders.  Pro com no existeixen mercaders d’amics,  els homes ja no tenen amics.  Si vols un amic,  domestica’l .

- Què s'ha de fer ? – preguntà el petit Príncep.

- S' ha de ser molt pacient – respongué la guineu – Al començament  t’asseuràs una mica lluny de mi,  així, sobre l’herba.  Et miraré de reüll i no diràs res.  La paraula és font de malenteses.  Però cadadia podràs asseurat una mica mes a prop. . .

Al següent dia tornà el petit Príncep.

- Hagués estat millor vindre a la mateixa hora – digué la guineu – Si vens,  per exemple,  a les quatre de la tarda,  començaré a ser feliç desde les tres.  Com més avanci l’hora, més feliç em sentiré.  A les quatre em sentiré inquieta i agitada;  descobriré el preu de la felicitat !  Pro si vens a qualsevol hora,  mai sabré a quina hora preparar el meu cor . . . Els rituals són necessaris.

- Què és un ritual ? –preguntà el petit Princep.

- És també quelcom oblidat – digué la guineu – És allò que fa que un dia sigui diferent dels altres dies; una hora,  diferenta de les altres hores.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

16 desembre 2.013