Dèiem ahir - LA LLEIALTAT ÉS UN CARRER BIDIRECCIONAL - C. Dean Fales - 23/02/2014

LA LLEIALTAT ÉS UN CARRER

BIDIRECCIONAL

Antigament  lleialtat era un concepte conegut com el “ser fidel al sobirà a qui un pertany”. Pot ésser interessant reflexionar sobre aquesta antiga definició. Es pot especular sobre qui és el sotmès i qui és el qui sotmet. La persona que mana o la persona que depèn d’ella. En realitat no és tan acadèmic com sembla al principi i, alguns governants,  ho han descobert massa tard.

Realment, ambdós són mandataris i ambdós són manats. Precisament en aquesta paradoxa hi ha l’essència del missatge “la lleialtat és un carrer de doble direcció”.

És molt importat que, qui governa, tingui la lleialtat del poble que governa.  En temps de crisis aquesta lleialtat és imprescindible.  I aquesta necessitat segurament  ho és també en el dia a dia.  Lleialtat és la qualitat que demanda unitat  i  actuar de comú acord, vers un propòsit  o acció.

Lleialtat és el resultat de vàries coses: honestedat, integritat, moral, justícia, legalitat, veritat, sinceritat,...  sols per anomenar-ne algunes.  Però, sobretot la lleialtat cap a qui governa es el resultat de la lleialtat del governant cap als que governa.

Sembla esser una veritat molt simple,  no?  Tal vegada per aquesta raó es per la que sovint ment  s’oblida.  Les coses, per sabudes,  són fàcilment oblidades.

C. Dean Fales – (gener 1.970)

23 febrer 2014

Viatges i Sortides - SORTIDA A VIC - 15/02/2014

SORTIDA A VIC

Dissabte, 15 de febrer, 08,00 hores del matí.  Sortida en autocar des del parc Felicià Xarriè, recollida de personal al barri Cotet i a Premià de Mar i, directes cap a la comarca d’Osona.

Lluïa el sol i la temperatura era primaveral, inclòs a la tornada. Cal destacar la guia que ens acompanyà (Mª Àngels); tota una erudita en la història de Catalunya. Començant per l’origen dels noms de ciutats i pobles, fins a centrar-se amb el personatge de l’abat Oliva, Bisbe de Vic, de Ripoll i de Cuixà, que fou qui aconseguí en el segle X l’anomenat tractat de pau i treva, que posà freno a les correries i enfurides lluites entre els senyors feudals, nobles i comtes de la Catalunya Nord. Aquell abat començà legislant la impunitat per qui es refugiés a 15 passes de les esglésies i edificis de culte i religiosos (amb l’amenaça d’excomunió);  i van anar ampliant el nombre de passes permetent així que s’aglutinessin els habitatges al voltant de les esglésies, i que els senyors feudals deixessin de lluitar, arrasant pobles i collites per annexionar-se nous territoris.

Vàrem esmorzar en el restaurant “La Masia” de Taradell; assortiment d’embotits, pa amb tomàtec, vi, begudes i cafè.

Sortida cap a la capital de l’Osona i passada per l’enorme mercat de Vic on qualcuns s'hi varen quedar.

Altres vàrem seguir amb la visita guiada pel casc antic on la neoclàssica Catedral Basílica de Sant Pere, és impressionant.  Les pintures que decoren el seu interior, obra del famós pintor Josep Mª Sert, qui desprès d’anys invertits en la dita decoració, veié com  en el 1.936 va ésser destruïda per un incendi provocat;  i, a l’acabar la guerra la va tornar a decorar finalitzant  l’obra  pocs mesos abans de morir (1.945).  És de considerable valor el retaule que es troba darrere l’altar major; un retaule enorme d’alabastre amb motius de Sant Pere i la Verge amb el nen. 

 









Visitàrem la cripta amb columnes preromàniques; poca llum i molt baix de sostre, reflex del sentiment recollit i espiritual de l’època. Sortirem després al claustre grandiós, amb molta alçada de sostre, reflexa també espiritual que l’arquitectura gòtica aportà llavors.  En el centre del jardí un monument d’en Jaume Balmes. 

El recorregut pel casc antic fou molt interessant per les mansions, palaus i palauets emblemats que vàrem veure; edificis nobiliaris i arquitectura modernista molt interessants.

Tornada al gran mercat de Vic i temps lliure (hora i mitja) per recorre’l. 

A les dues, retornem al restaurant “La Masia” de Taradell a on hi vàrem dinar.  

Fou copiós: calçots i escarxofes a dojo, seguidament escudella barrejada, i graellada de carn. Va sobrar de tot. Cava, pastís, licors i cafè.

 

Amb un xic més de pes, a les cinc de la tarda sortírem cap a Premià, delectats novament per la guia qui, amb diversos acudits molt aguts, també va retornar a la història i a l’anecdotari. No dec avorrir-vos allargant-me. Però permeteu quelcom interessant sobre el simbolisme dels arbres. El xiprer és símbol del cristià, per allò de les arrels molt profundes i la tendència per adreçar-se cap al cel. Així doncs, quant a la Catalunya Nova (Tarragona, Terres de l’Ebre), de domini sarraí, hi convivien tres cultures sense problemàtica, les cases pairals o els patis s’identificaven, segons la cultura, per una olivera si jueva, una palmera, si sarraïna o un xiprer si cristiana.

Sobre els xiprers hi ha més a dir, però els que varen vindre ja us ho explicaran.

Certament, ens ho vàrem passar molt, però que molt bé.

17 febrer 2.014

Dèiem ahir - ESCOLTA . . . ! - Montserrat Cantí - 16/02/2014

ESCOLTA . . . !

Endreçant a les golfes de casa dels meus avis,  va caure entre les meves mans un escrit d’un bisbe xilè,  Monseñor Ramón Angel Lara, de singular bellesa i que diu així:

“Et diré d’algú que té un quelcom de Deu,  tan és d’immens el seu amor,  i un molt d’angel,  tants són els seus seguits desvels.  És una dona que,  si es jove,  se la troba assenyada com una vella,  i si és vella,  sembla portada per l’empenta de la joventut.  Una dona que,  essent illetrada,  esbrina i jutja dels secrets de la vida amb més encert que el més savi del savis i,  de ésser instruïda,  s’amotlla a les simplicitats més infantils.  Si forta,  l’estremeix el vagit d’un nin;  si manyaga,  sap redreçar-se amb la bravor d’una lleona per a defensar els qui estima.  Si pobra,  es satisfà només veient els seus;  si rica,  ho donaria tot per tal de no veure ferit el seu cor generós pels cops del desagraïment  i del desengany.  Es una dona que se sent malaurada i plora per les angoixes i els sofriments dels altres,  i amb ells riu quan comparteix llurs joies i alegries.”

“Es una dona que mentre viu no sabem estimar i àdhuc la fem sofrir,  malgrat que a la seva vora els dolors s’obliden.  Després de morta,  donaríem quan som i tenim només pel goig de veure altre vegada el seu dolç somriure,  per mirar la tendresa dels seus ulls serens,  per rebre d’ella un bes,  per escoltar la seva veu aimada.”

“No em demanis qui és aquesta dona,  car nua’s de recordar-la,  ja de llàgrimes els meus ulls s’amaren.  Quan els teus fills,  bressats amb petons i moixaines,  hagin crescut i arribin al llindar de la joventut,  dóna’ls a llegir aquestes ratlles,  l’entrellat de les quals sabran trobar i serà llavors que,  amb els ulls humits i la veu trencada,  et diran que ço que per ells deixà escrit aquell pelegrí,  no era més que l’esbós d’una MARE.”

 Montserrat Cantí

    La Veu de l’Anoia – 22 maig 1992

16 febrer 2014

Dèiem ahir - CONFIDÈNCIES D’UN BON CLIENT - C. Dean Fales - 9/02/2014

CONFIDÈNCIES D’UN BON CLIENT

Jo sóc un bon client.  Tots em coneixeu.  Mai em queixo.

Si en un restaurant, serveixen primer a un altre client que ha arribat darrere meu,  no em queixo.  Si la sopa m’arriba freda o el vi està picat, acostumo a dissimular-ho.

El mateix em passa amb els comerços. Tracto de posar-me en el lloc de l’altra persona i si trobo un dependent que s’irrita perquè vull fer una bona selecció del que vull comprar, tracto de ser amable. No desitjo abusar de la meva condició de client.  Es per això que poques vegades torno un objecte comprat. He notat que quasi sempre molesta i tracto d’evitar-ho.

Mai m’enfado, ni discuteixo, ni critico.  No sóc capaç de fer escenes com poden fer altres clients.

No. Jo sóc un bon client.  I us diré que més sóc: sóc el client que MAI torna, quan no rebo el qu’esperaba.

De fet,  molts clients com jo podem arruïnar un negoci.

Anant senzillament a un altre a on els clients siguin més apreciats.

Diuen que qui riu l’últim,  riu millor.  Jo me’n enric quan veig gastar molts diners ambublicitat per recuperar clients com jo, quan solament demanàvem unes poques paraules amables, un somriure...  BON SERVEI.Jo sóc un bon client

Tots em coneixeu.  Mai em queixo.

Si en un restaurant, serveixen primer a un altre client que ha arribat darrere meu,  no em queixo.  Si la sopa m’arriba freda o el vi està picat, acostumo a dissimular-ho.

El mateix em passa amb els comerços. Tracto de posar-me en el lloc de l’altra persona i si trobo un dependent que s’irrita perquè vull fer una bona selecció del que vull comprar, tracto de ser amable. No desitjo abusar de la meva condició de client. És per això que poques vegades torno un objecte comprat. He notat que quasi sempre molesta i tracto d’evitar-ho.

Mai m’enfado, ni discuteixo, ni critico. No sóc capaç de fer escenes com poden fer altres clients.

No. Jo sóc un bon client. I us diré que més sóc: sóc el client que MAI torna, quan no rebo el qu’esperaba.

De fet, molts clients com jo podem arruïnar un negoci. Anant senzillament a un altre a on els clients siguin més apreciats. 

Diuen que qui riu l’últim, riu millor. Jo me’n enric quan veig gastar molts diners en publicitat per recuperar clients com jo, quan solament demanàvem unes poques paraules amables, un somriure...   BON SERVEI.

                                                         Un bon client.

C. Dean Fales

9 febrer 2014