Dèiem ahir - UN DO DE DÉU - C. Dean Fales - 31/08/2014

UN DO DE DÉU

Conten una historia sobre una senyora americana que vivia a l’Índia i que havia demanat a un lampista natiu, una instal·lació elèctrica senzilla i no gens complicada. Cada minut el lampista destorbava a la senyora demanant-li instruccions. Al final, exasperada, la senyora li va dir: “Tu saps el que tens que fer. Fes servir el sentit comú i fes-ho”.

El lampista hindú inclinà el cap amb cortesia i contestà: “Senyora, el sentit comú es un estrany do de Déu. Jo sols tinc formació tècnica”.

No sé si el sentit comú es o no es un do de Déu, però si em consta que es estrany. Hi ha poques coses tan poc comunes com el sentit comú. Per què serà? No n’estic segur, però em sembla que potser un altre conte ens podria aclarir una possible causa:

Un pare havia comprat un joguet pel seu nen.  El joguet els hi havia arribat desmuntat.  Malgrat el haver llegit i rellegit les instruccions per muntar el joguet, no aconseguia fer-ho.  Finalment, desesperat, el portà a un senyor ja vell, que havia sigut un bon mecànic.

El vell va agafar diverses peces i las va estudiar un moment.  Després es posà a treballar i, en uns quants minuts havia muntat perfectament el joguet.

“Es admirable”, exclamà el pare, “ni siquiera saps llegir i has pogut muntar el joguet en un instant”.

“Et aquí la raó”, contestà l’ancià, “quan no se sap llegir, es te que pensar”.

C. Dean Fales

31 agost 2014

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (II) - José Mallorquí Figuerola - 24/08/2014

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Per aturar un cavall desbocat, sols hi ha dos mètodes: El primer consisteix en tirar-li un tiro al cap. El dolent d’aquest sistema es que l’animal s’atura però resta mort i ja no serveix per res. L’altre es més senzill i còmoda:  se’l deixa corre fins que es cansi i s’aturi per ell mateix. D’aquesta manera el cavall es pot utilitzar de nou.

- I el que hagi destrossat amb la seva boja carrera ?

L’home sols pot destruir el que ell mateix ha creat. Les obres de Déu, sols Déu pot destruir-les. Els que avui creen desordres es convertiran, dintre d’uns anys, en els principals mantenidors de l’ordre que varen destruir. Ells reconstruiran tot allò que varen destrossar. El millor es sentar-se i esperar que tornin de la seva carrera. Per moltes voltes que donin el rius sempre acaben,  inevitablement,  en el mar.

De:   La huella azul – (1.946)

* * * * * * * * * * * * *

Els trens amb seny van un darrere l’altre. A la vida em d’imitar aquests trens. Quan en el matrimoni la dona és agressiva,  el marit ha de que fugir davant d’ella. I si l’agressiu és el marit,  la dona procurarà no posar-se mai en el seu camí. En cas contrari succeirà el mateix que quan dos trens  viatgen cada un cap al punt de sortida de l’altre, escollint  la mateixa via.  Es produeix el xoc i tots perden.  Si en el matrimoni ambdues parts són agressives arribarà el desastre.  Si les dues parts són manses sobrevindrà l’avorriment. Si tenim una cullereta plena de sucre i la volem avocar dins d’un vas d’aigua, procurarem que aquesta aigua sigui insípida.  Doncs si ja fòra dolça de per si,  resultaria insuportablement empallegosa.

De:  Sierra Blanca – (1949)

* * * * * * * * * * * * *

José Mallorquí Figuerola  (1.913 - 1972)

24 agost 2014

Dèiem ahir - SOBREPOSAR-SE ALS OBSTACLES - C. Dean Fales - 17/08/2014

SOBREPOSAR-SE ALS OBSTACLES

El meu avi patern va ésser un rude pioner que, quan era un jove de 18 anys, es va instal·lar i netejar la seva pròpia granja de unes set hectàrees, en el nord de Michigan. El perquè va escollir aquesta àrea, no ho sabré mai. Era una zona de terra pobre, sorrenca, plena d’arbres que va haver de talar a cops de destral, per adonar-se que la terra eras plena de pedres. No parlava molt i era tan independent com un ocell. En els seus darrers anys, es va suavitzar una mica i, a vegades, ens contava anècdotes sobre els seus anys difícils, no dels difícils anys inicials – tots ho van ésser.

Una vegada ens va explicar sobre un camp a on hi havia una gran roca contra la que va rompre diverses arades i una conreadora. Cada vegada que això passava, s’enfadava tant que fins i tot escopia. Era profundament religiós i mai renegava. Després d’un temps, la roca es convertí en una veritable preocupació. Les arades i les conreadores eren molt cares per a una família  amb aquestes circumstàncies, per el que un dia, després d’haver trencat una arada més, es va decidir a resoldre el problema.

Quan el meu avi ficà la barra de ferro sota la roca, es va sorprendre al veure que tenia tan sols uns quants centímetres de gruix i que la podia trencar fàcilment. Molts anys després quan en parlava d’ella, somreia al recordar quants problemes li havia causat aquella “roca” i quan fàcil havia sigut desfer-se’n d’ella.

“Nois”, ens digué, “vaig aprendre quelcom d’aquella roca. Si en lloc de llaurar al voltant dels problemes, els resols a mida que se’ns van presentant, us evitareu moltes preocupacions i disgustos. La majoria no son tan grans com semblen”.

C. Dean Fales (l.979)

17 agost 2014

* * * * * * * * * * * * *

Diuen que:  “No es tan ferotge el lleó com el pinten”