Dèiem ahir - L’ÈXIT POT ESSER INTOXICANT - C. Dean Fales - 31/08/2015

L’ÈXIT POT ESSER INTOXICANT

Hi ha molts camps en els quals una persona pot destacar i arribar a tenir èxit: cultural, polític, social, artístic, negocis, . . . Però massa èxit, a l’igual que massa vi, pot arribar a ser una experiència intoxicant. Si no sabem controlar-nos, se’ns pot pujar al cap. Ens tornem invencibles. Subestimem als altres. Sabem la resposta a tots els problemes. Resulta sorprenent l’arrogància en què es pot tornar una persona que ha desfruitat de molt d’èxit en les seves activitats.

O bé, algunes vegades massa èxit o vi, causa una reacció diferent. S’apodera de nosaltres una eufòria. Mentre dura l’ intoxicació, vivim en un món irreal. El cap ens trontolla. Els ulls es tornen opacs i la visió es distorsiona. El que veiem, o creiem veure, té poca relació amb la realitat. Ens adormim. És un món càlid, agradable. Sense problemes.

Llavors arriba l’albada!

Que diferents son les coses quan ha passat l’ intoxicació! Ens sentim maganyats, adolorits, avergonyits i derrotats. Ens adonem llavors que no som tan bons com creiem ser-ho i que els nostres semblants són molt millor del que ens pensàvem. Mirant enrere, tota aquella saviesa que amb arrogància fèiem gala, ara sembla banal i simple, quasi sembla ignorància. O que mentre dormíem, el ser volgut s’estimà més anar-se’n amb un altre. El romanç s’ha acabat.

Això no sols passa amb els individus, per suposat. Tota classe d’estructura humana es susceptible.

C. Dean Fales

31 agost 2015

Dèiem ahir - LES COSES NO HAN CANVIAT - John Ruskin - 23/08/2015

LES COSES NO HAN CANVIAT

Et aquí algunes de les pensades filosòfiques d’en John Ruskin, escrites en el segle XIX:

“No es pot pagar massa – però és pitjor pagar molt poc”.

“Quan es paga massa, es perd una mica de diners – això és tot”.

“Quan es paga molt poc, a vegades es perd tot, pel fet que el que s’ha comprat és incapaç de fer el que s’esperava d’ell”.

“La llei general d’equilibri dels negocis prohibeix la possibilitat de pagar poc i rebre molt – no es pot fer. Si escull el producte o servei més barat, convé que faixi una reserva que el protegeixi del risc que està corrent i, si pot fer això, tindrà el suficient per poder pagar per un producte millor”.

John Ruskin (1.819 - 1.900)

23 agost 2015

Dèiem ahir - LA VERITABLE HISTORIA DEL “MARY CELESTE” (II) - G. C. Thornley - 18/08/2015

LA VERITABLE HISTORIA DEL

           “MARY CELESTE” 

(Continuació)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

No hi havia cap explicació per tot allò. Morehouse i la seva gent van trobar quantitat de menjar i aigua, i, en el vaixell, tot semblava estar en ordre. No hi havia res trencat. No hi havia senyals de lluita, encara que van trobar en un racó una mica de sang. No ni havia molta i no els va sorprendre gaire. Potser un mariner s’havia tallat en un dit o mà.  Freqüentment això sol passar.

Varen trobar moltes coses que no podien entendre. Varen trobar un bitllet de cinc  lliures. Per què se l’haurien deixat allí? Van trobar roba de vestir. Aquests vestits havien sigut rentats i planxats; però els havien deixat en el vaixell, com moltes altres coses. Per què una persona renta i planxa la seva roba i després se’n va sense  ella?

També van trobar una carta. No havia sigut acabada. Solament estava començada

Un altre va trobar un tros de paper amb alguna cosa escrita, però no era una carta. L'escrit mostrava una data i una situació. La data era de deu dies abans de què trobessin el vaixell abandonat; la situació indicava 750 milles distants d’on eren ara. Què significava això?

Morehouse ho va comprendre molt bé. El “Mary Celeste” havia estat situat en aquella distància feia deu dies. El vaixell s’havia trobat a 750 milles d’allí, deu dies abans. Havia recorregut 750 milles en deu dies, i ho havia fet sol, sense ningú a bord.

Altra cosa va sorprendre a Morehouse. A cada cantó del vaixell, prop de proa, una mica d’aigua i una llarga peça de fusta havia sigut tallada. Per què havien sigut tallades aquestes dues peces de fusta a ambdós costats del vaixell? Ningú podia entendre-ho. Ningú ho hauria pogut entendre mai.

Morehouse no podia deixar el vaixell en mig de l’oceà, sense ningú a bord. Així que va deixar-hi alguns dels seus mariners i tornà al “Dei Gratia”. Llavors, els dos vaixells navegaren junts fins a arribar al final del seu viatge.

Aquesta estranya historia fou coneguda molt aviat per molta gent. Tothom, en aquell temps, va tractar de descobrir la veritat sobre el “Mary Celeste”. Però els hi va ser impossible conèixer la resposta. Havia deixat Nova York ple de gent, però ningú no va tornar-ne a veure a cap d’ells.

Què els hi va passar? Tot ells abandonaren el vaixell. Van emportar-se’n poques coses. Un d’ells començà a escriure una carta, i deixà el vaixell sense acabar-la. Un altre es descuidà un bitllet de cinc lliures. Cap part del vaixell estava trencada. No s’havia enfonsat. Tot estava ordenat. Havien deixat aliments, aigua i vestits quan se’n van anar; i no han sigut vistos mai més.

Per què abandonarien el vaixell, i, a on van anar?. . . .

Ningú coneix les respostes en aquestes preguntes.

G. C. Thornley M.A. Ph.D. (1.956)

18 agost 2015