Dèiem ahir - EL PREU DE LA LLIBERTAT - C. Dean Fales - 28/09/215




EL PREU DE LA LLIBERTAT

Robert Frost, un dels grans poetes americans, va dir en una ocasió que “La llibertat consisteix amb moure’s amb desimboltura”. Aquesta frase ho expressa molt bé. Guanyar la llibertat requereix restricció i direcció o es torna anarquia; i l’anarquia condueix, al cap i a la fi, a la pèrdua completa de llibertat.

La nostra gran tradició llibertària no va ser fàcil d’obtenir. La llibertat és quelcom per la que les persones han de treballar, sacrificar-se, abstenir-se. No es pot viure en una societat a on el paternalisme col·lectiu reemplaça a la iniciativa, l’energia, l’ambició i la responsabilitat individual.  Aquells dels qui vàrem heretar la nostra tradició de llibertat varen pagar un preu molt alt per guanyar-la.  No eren persones conformistes. No es deixaven entabanar per les agradables promeses dels polítics.

No es cap secret el que en aquests dies de llibertinatge patim de més crims que mai abans havíem tingut.  Una nació que va haver de treballar de valent per sostenir-se no necessitava tantes presons ni policies, ni tenia tants delinqüents juvenils, pares divorciats, crisis nervioses, depressions o vides trencades tràgicament.

Cap persona ha arribat al cim de sa professió i cap persona arriba a fer-se estrella, no importa el que faci, sense treball dur i una disciplina personal de ferro. El mateix es aplicable a organitzacions  o nacions. El camí que porta a la grandesa mai ha estat fàcil.  Però si es que anem a tindre l’oportunitat –la llibertat- de guanyar la grandesa, aquest és el preu que  hem de pagar.

Com a pares, dirigents, líders de qualsevol capacitat, tenim l’obligació d’assegurar que aquells pels quals som responsables, entenguin molt bé això. De tots els dons de gran valor que els hi podem transmetre, un dels més grans es la comprensió d’aquest principi fonamental.

El preu de la llibertat es la disciplina.

C. Dean Fales (1.969)
28 setembre 2015

Dèiem ahir - A QUI PUGUI INTERESSAR - 20/09/2015




A QUI PUGUI INTERESSAR

Pandit Nehru, l’hindú, en va donar una rosa i em digué:  “Mira-la..., pensa amb ella..., conserva-la un temps.  Tornarem a veure’ns”.

Al cap d’un any en va preguntar que havia pensat.  Li vaig respondre: “Seguia veient la rosa”.  “Veia la bella rosa malgrat que els seus pètals havien caigut”.

Això et volia dir” –contestà--  “Si de veritat has estimat aquesta rosa..., encara que caiguin els seus pètals i es marceixi, seguiràs  veient la bella rosa.  Seguiràs veient el que has estimat”.

Glenn Ford (1916–2006)



Mai es menteix tant com abans d’unes eleccions, durant la guerra i desprès d’una cacera.
Otto von Bismarck (1815-1898)



Espanyols o no, que ens permetin ser qui som i, encara millor, que ens deixin en pau.
Salvador Espriu (1913-1985)

 


20 setembre 2015

Dèiem ahir - ELS MISSATGERS DE LA MORT - 13/09/2015




ELS MISSATGERS DE LA MORT

Sembla ésser que totes les nostres vivències les tenim emmagatzemades en el nostre subconscient. Deuen ser com bombolles d’aire que queden submergides en una gran llag. De cop algunes d’aquestes bombolles afloren i és llavors quan el nostre conscient recorda aquell episodi ja perdut en el transcorre dels anys.

També sembla que quan ens fem grans recordem més fàcilment les coses de la nostra joventut  i infantesa, que el que vàrem fer fa tan sols quatre anys. I les recordem per què són aquelles bombolles que, sense cridar-les, afloren.

Jo era encara un nen. A la meva germana, per estar malalta, la mare li comprà un llibre de contes.  Naturalment estava escrit en castellà. Mentalment l’estic veient i record-ho els títols: La Marquesa de Carabanchó, Els Tres Tambors, etc. I n’hi avia un que em va quedar molt gravat. Ja sols el títol, a l’edat dels 9/10 anys, impressiona: Los Mensajeros de la Muerte.

L’explico? Bé, procuraré escurçar-lo.

Un dia, en el bosc, un noiet veié que unes branques bellugaven i uns gemecs s’escoltaven darrere. S'hi apropà, separà branques i... qui gemegava era la Parca; embolicada amb una  gran manta negra amb caputxa, sols ensenyava la cara blanca de calavera, sense ulls, sense nas.... les mans descarnades... El noi espantat però sol·lícit li preguntà: que tens, que et passa, per què gemegues? La Mort es sorprengué que el noiet, no sortís corre’ns i li va respondre: he topat amb un caçador i m'ha escopetejat, ajudam, tinc set... El noi s’apropà al riu i li dugué aigua amb una gran fulla de figuera. L’ajudà a beure. La Mort li digué: M’has vist i no ha passat res, però la propera vegada que em vegis serà que ha arribat la teva darrera hora; però m’has ajudat i per tant et concediré un favor; demana.

El noi demanà: Abans de tornar-nos a trobar, vull que m’enviïs tres missatgers. D’acord, -respongué la Mort-  així serà.

Han passat molts anys des d'aquella troballa. Dins d’una habitació sota teulat, hi ha un home postrat. Està malalt des de fa uns mesos. La tauleta de nit, plena de medicines. És negra nit; afora plou torrencialment i bufa fort el vent, quines ràfegues fan xiular els arbres. Per l’època, sols la llum d’una espelma.

De sobte, amb estridència, la finestra s’obra de bat a bat, aparentment per un cop de vent. Però és una sinistra figura la que apareix en el dintell; primer una descarnada cama, després l’altra.Du la indumentària negra que aquest vell malalt recordava haver vis de xicotet. Tu !  -exclamà esverat- vas dir-me que m’enviaries prèviament tres missatgers. . .

Ja ho he fet -replicà la Mort- Recordes aquella caiguda d’un cavall desbocat que vares tindre als vint anys? Quasi ti quedes. Fou el primer avis. I quan tothom al teu voltant moria del còlera, te’l van encomanar, però ten vas sortir, ho recordes? Fou el segon missatger que et vaig enviar. I aquesta malaltia que et té prostrat des de fa quatre mesos, que et penses que és? Doncs ha sigut el tercer missatger que t’he enviat. Ja veus, jo he complert. Au, vine amb mi. . .



13 setembre 2015