Dèiem ahir - FINS A CERT GRAU - C. Dean Fales - 31/07/2016

FINS A CERT GRAU

A través dels anys, he tingut el privilegi d’ajuntar-me amb algunes persones molt ben educades. Sorprenentment, un gran nombre d’aquestes persones no tingueren l’oportunitat d’assolir una educació escolar de gran nivell. M’he preguntat moltes vegades si la manca d’una bona educació escolar els va ajudar o els perjudicà. Sens dubte tots creuen que fou un perjudici. Jo no n’he estic tan segur.

Va ser Ciceró qui digué: “L’habilitat natural sense educació, enlaira l’home més freqüentment a la virtut i a la glòria, que no pas l’educació sense l’habilitat natural”.

El que compta és l’habilitat; més el desig i la determinació d’utilitzar aquesta habilitat per fer quelcom productiu i d’utilitat. L’escolaritat ajuda solament fins al grau en què augmenti l’habilitat, estimuli el desig i enforteixi la determinació.

A més, molts de nosaltres tenim la tendència de jutjar l’educació d’una persona en funció del numero d’anys que ha estudiat. I això no es necessàriament cert. A vegades l’únic que pot garantir els anys d’escolaritat és que la persona serà aquest número d’anys més gran, quan surti de l’escola o universitat.

Per què portar tota això a col·lació? Per descomptat, sóc partidari d’una educació formal. Si una persona té la sort de poder estudiar amb professors amb vocació educacional, que tinguin caràcter, criteri i habilitat, mai pot deixar d’ésser un avantatge.

Tot el que estic tractant de senyalar és que hi ha moltes persones excepcionalment ben educades i amb gran habilitat, que varen tenir que assolir-lo amb els seus propis mitjans; però ho varen aconseguir. Seria un tremend desaprofitament si un sistema de castes, basat en els anys d’educació oficial, negués a aquesta gent i a la societat l’ús complet del seu potencial.

C. Dean Fales (1.968)
 

31 juliol 2016

Dèiem ahir - PETJADES SOBRE LA SORRA - Anònim - 24/07/2016

PETJADES SOBRE LA SORRA

Una nit vaig somiar que caminava al llarg d’una platja, acompanyat per Déu.

Durant la caminada, moltes escenes de ma vida es varen projectar a la pantalla del cel.

Segon anava passat cada una d’aquestes escenes, notava que unes petjades es formaven sobre l’arena.

A vegades apareixien dos parells de petjades, en altres solament apareixien un parell d’elles.

Això em va preocupar molt doncs vaig poder notar que durant les escenes que reflectien etapes tristes en la meva vida, quan em trobava patint d’angoixa, penes o derrotes, solament podia veure un parell de petjades en la sorra.  Llavor li vaig dir a Déu;

“Senyor, Tu em vas prometre que si et seguia, Tu caminaries sempre al meu costat.  No obstant això, he notat que durant els moments més difícils de la meva vida, sols hi havia un parell de petjades en la sorra, per què com més et necessitava, no caminaves al meu costat?...

El Senyor em respongué: “Les vegades que has vist un sol parell de petjades en la sorra, fill meu, ha sigut quan t’he portat en els meus braços...”

Anònim

24 juliol 2016

Dèiem ahir - LA NECESSITAT DE SER NECESSARI - 17/07/2016

LA NECESSITAT DE SER 

NECESSARI

Un noi jove preguntava a un vell anacoreta: “Quina és la càrrega més pesada en la vida?”

– El vellet contestà tristament: “No tindre res que carregar”.

Dostoievski, en La Casa de la Mort, deia: “Si volguéssim reduir un home al no-res, castigar-lo atroçment, acoquinar-lo de tal manera que qualsevol criminal tremolaria davant de semblant condemna – solament caldria donar al seu treball un caràcter de completa inutilitat... Faci-li buidar aigua d’una galleda a un altre, o portar sorra des d’un lloc a un altre; llavors estic segur que passats uns quants dies, el presoner es penjarà, cometrà crims punibles amb la mort, abans de seguir visquen en una condició tan abjecta i tolerant tants turments”.

El Dr. Frederich Herzberg, promotor de la campanya per l’enriquiment del treball diu que la manera en què es tracta a la gent -millor sou, millors condicions de treball, menys hores de treball- essencials com són, no resulten tan motivadores com la manera en què s’utilitzen les seves habilitats.


17 juliol 2016

Dèiem ahir - LA SEXALESCENCIA - 10/07/2016

LA SEXALESCENCIA

Sota aquest títol, el dia de Sant Josep, 19 de març de 2.014, vaig rebre un correu electrònic d’un amic que us transmeto literalment. Es un xic llarg i ho és en castellà. Una pràctica pel que pugui esdevenir.

“Si miramos con cuidado podemos detectar la aparición de una franja social que antes no existía: la gente que hoy tiene alrededor de los sesenta años.

La SEXALESCENCIA. Es una generación que ha echado fuera del idioma la palabra “sexagenario”, porque sencillamente no tiene entre sus planes actuales la posibilidad de envejecer. Se trata de una verdadera novedad demográfica parecida a la aparición en su momento, de la “adolescencia”, que también fue una franja social nueva que surgió a mediados del S.XX para dar identidad a una masa de niños desbordados, en cuerpos creciditos, que no sabían hasta entonces dónde meterse, ni cómo vestirse.

Este nuevo grupo humano que hoy ronda los sesenta o setenta, ha llevado una vida razonablemente satisfactoria. Son hombres y mujeres independientes que trabajan desde hace mucho tiempo y han logrado cambiar el significado tétrico que tanta literatura latinoamericana le dio durante décadas al concepto del trabajo. Lejos de las tristes oficinas de J.C. Onetti o Roberto Arlt, esta gente buscó y encontró hace mucho la actividad que más le gustaba y se ganó la vida con eso. Supuestamente debe ser por esto que se sienten plenos; algunos ni sueñan con jubilarse.

Los que ya se han jubilado disfrutan con plenitud de cada uno de sus días sin temores al ocio o a la soledad, crecen desde adentro en uno y en la otra. Disfrutan del ocio porque después de años de trabajo, crianza de hijos, carencias, desvelos y sucesos fortuitos, bien vale mirar el mar con la mente vacía o ver volar una paloma desde el 5º piso del departamento.

Dentro de este universo de personas saludables, curiosas y activas, la mujer tiene un papel rutilante. Ella trae décadas de experiencia de hacer su voluntad, cuando sus madres sólo podían obedecer, y de ocupar lugares en la sociedad que sus madres ni habrían soñado con ocupar. Esta mujer sexalescente pudo sobrevivir a la borrachera de poder que le dio el feminismo de los 60’, en aquellos momentos de su juventud en los que los cambios eran tantos; pudo detenerse a reflexionar qué quería en realidad. Algunas se fueron a vivir solas; otras estudiaron carreras que siempre habían sido exclusivamente masculinas; otras eligieron tener hijos, otras eligieron no tenerlos; fueron periodistas, atletas o crearon su propio “YO, S.A.”. Pero cada una hizo su voluntad. Reconozcamos que no fue un asunto fácil y todavía lo van diseñando cotidianamente.

Pero algunas cosas ya pueden darse por sabidas, por ejemplo que no son personas detenidas en el tiempo; la gente de “sesenta o setenta”, hombres y mujeres, manejan la compu como si lo hubieran hecho toda la vida. Se escriben, y se ven, con los hijos que están lejos y hasta se olvidan del viejo teléfono para contactar a sus amigos y les escriben un e-mail con sus ideas y experiencias. Por lo general están satisfechos de su estado civil y si no lo están, no se conforman y procuran cambiarlo.

Raramente se deshacen en un llanto sentimental. A diferencia de los jóvenes, los sexalescentes conocen y ponderan todos los riesgos. Nadie se pone a llorar cuando pierde: sólo reflexiona, toma nota, a lo sumo..., y a otra cosa.

La gente mayor comparte la devoción por la juventud y sus formas superlativas, casi insolentes, de belleza, pero no se siente en retirada. Compiten de otra forma, cultivan su propio estilo...

Ellos, los varones no envidian la apariencia de jóvenes astros del deporte, o de los que lucen un traje Armani, ni ellas, las mujeres, sueñan con tener la figura runeada de una vedette. En lugar de eso saben de la importancia de una mirada cómplice, de una frase inteligente o de una sonrisa iluminada por la experiencia.

Hoy la gente de 60 ó 70, como es su costumbre, está estrenando una edad que todavía NO TIENE NOMBRE, antes los de esa edad eran viejos y hoy ya no lo son, hoy están plenos física e intelectualmente, recuerdan la juventud, pero sin nostalgias, porque la juventud también está llena de caídas y nostalgias y ellos lo saben. La gente de 60 y 70 de hoy celebra el Sol cada mañana y sonríe para sí misma muy a menudo...

Quizás por alguna razón secreta que sólo saben y sabrán los del siglo XXI.”

Desconec l’autor. La única pista que tinc és: Formarse. Un sitio para Crecer.

10 juliol 2016

Dèiem ahir - COMPANY, COMPANY... - C. Dean Fales - 3/7/2016

COMPANY, COMPANY...

 

Fa anys, quan el nostre fill era molt jove, la teoria popular de criar-los i educar-los, es basava en la pretensió de què un pare hauria de ser un “company” pel seu fill. Tal vegada les mares tenien que fer-se també companyes de les seves filles; no ho recordo.

Però si me’n recordo que la meva esposa i jo vàrem tenir moltes converses sobre el tema de les relacions pare-fill. Normalment aquestes converses consistien, per part d’ella, en una aferrissada defensa de la teoria popular llavors dominant; i la meva defensa, més aviat feble, de la raó per la qual jo no feia cap esforç per convertir-me en un “company” del nostre fill.

Finalment, vaig definir la meva posició: “Mira, carinyo” -li vaig dir- “el noi vol i necessita companys de la seva mateixa edat, i els té (molts, per cert). Amb franquesa, crec sincerament que ell els prefereix a ells de companys que no pas a mi; el que ell necessita de mi es que jo sigui el seu pare.”

No vull que m’interpretin malament. Jo estimava molt al meu fill. Encara l’estimo. Gaudia molt de la seva companyia. Espero que ell hagi gaudit de la meva. Però en aquell llavors, estava convençut, i encara ho crec, que el que jo devia ser era un “pare” enèrgic, comprensiu, carinyos i madur, i no un “company”. Hi ha una diferència entre una i altra cosa. Estic convençut de què és una diferència important.

Aquesta, per suposat, és tan sols una opinió.

C. Dean Fales (1.967)

03 juliol 2016