Dèiem ahir - CARTA ALS REIS D'ORIENT - Victre Espiga - 31/12/2017

CARTA ALS REIS D'ORIENT

Abans de començar la carta, voldria disculpar-me per la deixadesa epistolar de tots aquests anys. Va arribar un dia que vaig creure que ja ho sabia tot de la vida i que ja no caldria demanar-vos mai més res, però els anys no han deixat de mostrar-me què equivocat que estava.

També soc conscient, amb vergonya i culpabilitat, que mai abans us he donat les gràcies, així que vaig a posar-hi remei.

-Gràcies per tants desitjos complerts durant tot aquells anys d’infància.  Però sobretot, gràcies per no portar-me tot allò que vosaltres sabíeu que no m’havíeu de dur.  És curiós com, amb el pas del temps, un noruega pot convertir-se en el millor regal.  

-Gràcies per les llaminadures, i per aquell trosset de carbó que em posàveu cada any.  Així, més tard, quan la vida et llança muntanyes de carbó a sobre, ja has tastat el gran significat d’aquella petita metàfora de color negre.

-I gràcies per tot allò que el destí m’ha anar regalant fins el moment actual, sense necessitat de que ni us ho demanés, i tot disfressat sempre de coincidències sense sentit -que, paradoxalment, després te n’adones que són les úniques que tenen, de sentit-.

I ja que hi soc, aprofitaré per demanar-vos tres cosetes:

-Pels adults, el que vulgueu.  Però l’únic que vull és que ho compreu en alguna tenda d’aquestes que coneixeu, que només venen coses de les importants, de les que mai s’han de canviar perquè sempre són de la nostra talla.

-Pels nens grans, us demano que, tot i que ho saben, continuïn fent-vos la carta cada any.  I quan es pensin que les emocions tenen data de caducitat, que no triguin tant com jo a reconèixer el seu error.

-I pels petits, només vull que els hi segueixin brillant els ulls com fins ara.

I vosaltres Reis, què voleu que us portem nosaltres? Amb l’aigua i el pa pels camells, ja podeu comptar-hi. Per sempre més.

Victre Espiga

31 desembre 2017

  

Dèiem ahir - EL BON SAMARITÀ - 24/12/2017

EL BON SAMARITÀ

Una nit de gran tempesta, passades les 11 de la nit, una senyora ja gran, de raça negra, es trobava aturada a la vorera d’emergència d’una carretera en l’estat d’Alabama. Estava amarada per la pluja. Se li havia espatllat el cotxe i necessitava ajut desesperadament. Un jove blanc va parar per ajudar-la, cosa que generalment no solia succeir en aquells anys -la dècada dels seixanta del passat segle- a causa dels conflictes racials. El jove la portà a un lloc segur, la va ajudar a rebre assistència, i li va demanar un taxi. La dona semblava trobar-se en una gran confusió, però va escriure’s l’adreça del noi i li donà les gràcies.

Al cap d’una setmana, un matí, algú va trucar a la porta del jove. Davant la seva sorpresa, li entregaren un televisor de color de consola. Duia adherit una nota que deia: “Moltes gràcies per la seva assistència en la carretera l’altra nit. La pluja no sols va amarar la meva roba, sinó també el meu esperit. Llavors arribà vostè. Gràcies al seu ajut vaig poder arribar al costat del meu marit moribund, justament abans que es morís. Que Déu el beneeixi per haver-me ajudat i servit sense egoisme. Sincerament, Senyora Nat King Cole” (esposa del famós cantant).

24 desembre 2017

Dèiem ahir - N A D A L A - Miquel Martí i Pol - 21/12/2017

N A D A L A 

Hem bastit el pessebre en un angle 
 del menjador, sobre una taula vella, 
 el pessebre mateix de cada any 
 amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella. 

Hem obert innombrables camins, 
tots d’adreça a la cova, 
amb corrues de vells pelegrins 
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova. 

I en la nit del misteri hem cantat 
les antigues cançons 
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella. 

I oferíem la nit amb els ulls i les mans. 

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans 
de l’infant i de tots, en la nit de la gran meravella. 

Miquel Martí i Pol (1919 – 2003)

21 desembre 2017

Dèiem ahir - JUNTS, HO PODEM FER TOT - Roser Blàzquez Gómez - 17/12/2017

JUNTS, HO PODEM FER TOT 

Una gota, tota sola, tem que l’assequi el sol; però moltes, desperten la força incalculable de les ones. I la petita guspira, que fàcilment se l’emporta el vent, sap que, unida, conté l’escalf de la foguera que crema. L’arbre aïllat resta a mercè de la tempesta, tanmateix, si amb altres entrellaça ses branques, esdevé un bosc sencer i robust que protegeix. 

Potser avui tinc por de la pròpia feblesa, però unida a la meva gent m’encomano de la valentia, la dignitat i l’orgull de ser poble.

Perquè junts som la força de l’onada, som caliu de la foguera, som boscatge que empara.

Som poble que avança. Poble de castellers.

I, fent pinya, ho podem fer tot.

                            Roser Blàzquez Gómez

   Octubre 2017

17 desembre 2017

Dèiem ahir - ENRIC PRAT DE LA RIBA - 10/12/2017

ENRIC PRAT DE LA RIBA

(1870 – 1917)

"L’any següent (1890), havent de dirigir-me als meus companys d’Universitat, des del mateix lloc, en la inauguració de les nostres tasques, vaig parlar-los de la Pàtria Catalana que, petita o gran, és l’única pàtria nostra; de l’esclavitud dels homes que ha passat per sempre, i l’esclavitud de nacions que subsisteix encara, de la llengua i el dret, síntesi de la nacionalitat catalana.” 

“Contra aqueixa tirania -deia- s’aixeca potent la veu que aclama les nacionalitats naturals i històriques. ‘La política de les nacionalitats està morint-se’, ha dit fa poc el ministre Crispi, un dels autors de l’unitat d’Itàlia. Des de son enlairat setial no oblida el que passa en el fons de les societats; veu com trontollen aqueixes unitats artificials que ell defensà, més no s’adona que llur agonia és la vida de les nacions veritables. Les nacionalitats que moren són aquelles de què ens parlen els llibres, les grandes nacionalidades, constituïdes sempre en perjudici de les pàtries naturals pel poder avassallador d’una nacionalitat que a França serà la Nèustria, a Bretanya Anglaterra, a Espanya Castella. Avui ja per molts, Espanya és sols un nom indicatiu d’una divisió geogràfica com ho és Europa. Avui són molts els que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; i que entenen la diferència que hi ha entre un Estat, obra d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneïtat del desenrotllo històric . I són molts també els que, penetrats d’aquesta diferència, volem que els estats siguin nacionals. . .”

I acabava:

“Més, jo voldria per ma pàtria més encara que sa llibertat. Jo voldria que Catalunya penetrés bé de la significació i transcendència d’aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquerirà la nacionalitat que es posi a l’avantguarda del estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.”

“Ma veu no és prou potent per a dirigir-me a Catalunya; per això em dirigeixo a vosaltres tan sols que sou sos fills més amorosos. Resseguiu-la arreu, parleu-li no amb la boca sinó amb el cor, perquè amb el cor us escolti; feu-li sentir les remors primeres de la revolució que es prepara; convenceu-la de la transcendència de la gran obra; digueu-li que les nacions esclaves esperen, com la humanitat altra temps, que vingui el redemptor que trenqui ses cadenes; feu que sia el Geni de Catalunya el Messies esperat de les nacions. . .”

Enric Prat de la Riba en el seu discurs inaugural del Centre Escolar Catalanista, curs de 1890 a 1891.

10 desembre 2017

Dèiem ahir - MITOLOGIA D'UN FET - Tomás Borrás i Bermejo - 3/12/2017

MITOLOGIA D’UN FET

Els Déus havien confiat un secret a la mare: “Mentre alimentis la flama d’aquesta fogata, el teu fill viurà”. I la mare, infatigable, mantenia ensés el foc, vigilant-lo a tota hora, sense permetre que disminuís en intensitat, ni en alçada.

Així varen anar passant els anys. Aquella mare agenollada davant la llar, veia com brillaven les brases i com les flames allargaven els seus braços escarlata, garantia de la vitalitat del seu fill. Sense adormir-se, hora darrera hora, afegia a la pila calenta, nous troncs perquè mantinguessin la seva formosa escalfor.

Un dia, per la porta oberta que donava als camps, va entrar una jove blanca, somrient i formosa, d’un caminar segur i amb ulls que miraven amb joia i fe el de venir. Sense parlar-li, sorprenent-la, va ajudar a la mare aixecar-se, li va fer un gest d’adéu, s’agenollà davant la llar de foc, i començà a seguir alimentant, la crepitant flamarada.

La mare no va preguntar. De sobte comprengué que era el seu relleu, que havia de cedir el torn a la desconeguda, a la que s’encarregaria, des de llavors, de sostenir l’alimentació d’aquella flama incessant, perquè visques el seu fill.

I, també amb silenci, va sortir de la casa i no se’n va anar gaire lluny; sols des de on podia seguir contemplant prudentment el delicat fum dispersar-se en el blau del cel.

Aquesta és la mitologia d’un fet constant.

Tomás Borrás i Bermejo (1891 – 1976)

03 desembre 2017

Dèiem ahir - ACONSEGUIM QUE LES COSES ES FACIN - C. Dean Fales - 26/11/2017

ACONSEGUIM QUE LES COSES ES FACIN

Conec a una persona que dedica un dia per setmana a netejar la casa d’alguns impedits, minusvàlids o ancians, que no es poden valdre per ells mateixos. Ho ve fen des de fa anys. Per descomptat que no em vaig assabentar d’aquesta activitat per ella mateixa. Les persones dedicades a netejar les cases d’altres desinteressadament, com acte d’amor i de caritat, no acostumen a ser del tipus que presumeix del que fan. Es limiten a fer-ho  discretament.

No es tracta de què aquesta senyora busqui quelcom en què ocupar-se o distreure’s. Té la seva pròpia casa per cuidar, a més del seu marit, quin treball requereix el seu ajut i cooperació. Per no parlar de tres vigorosos fills. Tampoc es tracta de què ajudi a ancians o parents als qui coneix-hi des de fa anys. Quan la família canvia de residència, com ha succeït en diverses ocasions, ella reprèn sa dedicació setmanal en benefici de noves persones. Existeix un ample camp d’oportunitats per aquest tipus de servei, no importa a on.

Netejar les cases d’ancians no és un tipus d’activitat que obtingui una publicitat brillant en les pàgines de societat de revistes i periòdics. Tampoc inclou l’encant de comandar una campanya per enviar queviures, o el que sigui, a la baixa Eslovàquia o altre lloc remot. Totes aquestes són causes molt lloables, naturalment. Deixem-ho així.

Existeixen més d’aquestes netejadores de cases anònimes del que se suposa; persones que fan el que necessita fer-se simplement per això, per què necessita fer-se. Sense egoisme i sense pregonar-ho, es troben presents en totes les organitzacions i en tots els sectors de la vida i de l’esforç humà. Quan valuoses són!

La invasió de cartells i adhesius, les manifestacions de protesta i els grups d’acció política, estan molt bé. Tal vegada aconsegueixin quelcom important. I que, a més, esperin la glòria, realment no és nou. Però si hem de resoldre els vells problemes del món, si volem aconseguir que alguna cosa es faci, jo sempre recorreria a les discretes netejadores de llars necessitades.

                                             C. Dean Fales - 27 octubre 1980
                                              (1916 – 2011)

26 novembre 2017

Dèiem ahir - I EL SOL VA DESAPARÈIXER - Adhara Web - 19/11/2017

I EL SOL VA DESAPARÈIXER

En un lloc de muntanyes molt altes, una vegada hi havia una àliga que ensenyava a volar al seu aligot. Aquells dies d’estiu eren benignes i el cel estava completament clar. Però en arribar la tardor, un dia el cel es va tapar d’espessos núvols foscos. L’aligot, acostumat a veure el cel clar i el sol, va fer un crit de desesperació. No veia aquell mantell celestial amb el seu sol resplendent!

L’àliga, en veient tot això, li demanà al seu fill que l’acompanyes. Ambdues remuntaren el vol en direcció cap als foscos nuvolots. Després d’una dura travessa, ambdues estaven per sobre dels núvols. L’aligot estava boig d’alegria; s’havia sobreposat a aquells negres núvols que li tapaven el sol i el seu cel blau.

Moralitat: Crec que, a vegades, hauríem de desplegar les nostres ales i animar-nos a volar un xic més alt.

Adhara Web

 
19 novembre 2017

Dèiem ahir - I N D E P E N D È N C I A - 13/11/2017

I N D E P E N D È N C I A

Era a principis del segle XIX quan, molestos per l’opressió o explotació, les que ara coneixem com repúbliques sud-americanes, varen iniciar el camí cap a l’emancipació de la corona espanyola. Aprofitant la decadència de l’imperi espanyol, l’oportunisme de la invasió napoleònica, i fars de suportar la tirania virreial, el pobles de centre i sud-Amèrica s’alçaren en armes.

Parlem d’una guerra que s’inicià als voltants del 1810, per acabar el 1820 després de conquerir la plaça de El Callao. Això no obstant, Espanya no va reconèixer les noves repúbliques fins uns quants anys després, quedant reduïdes les seves colònies, en aquell continent, a Cuba i Puerto Rico.

Dos homes, de descendència espanyola però nascuts allí, destaquen pel seu lideratge i són considerats herois nacionals. Al nord, Simón Bolívar, que aconseguí la independència de Veneçuela, Colòmbia, Equador i el Perú; i al sud, José San Martín, que independitzà Argentina, Xile i pacificà Perú. 

Aquí tenim un recull de frases d’aquests pro homes, que no tenen desaprofitament: 

De Simón Bolívar (1783 -1830):
 
“Juro pel Déu dels meus pares, juro per la meva pàtria, juro pel meu honor, que no donaré tranquil·litat a la meva ànima, ni descans al meu braç, fins no veure trencades les cadenes que oprimeixen al meu poble”.

(Jurament de Bolívar en el Mont Sacre, el 1805)

“Res és més perillós que deixar romandre molt de temps a un mateix ciutadà en el poder”. 
(Frase de Bolívar en el seu discurs d’Angostura, el 1819) 

“La llibertat del Nou Món és l’esperança de l’univers”
(Arenga de Bolívar abans de la batalla de Junín, el 1824) 

“Els Estats Units semblen destinats per la Providència a omplir l’Amèrica de misèries en nom de la llibertat”.
(Sentència de Bolívar en una carta de 1829) 

“He llaurat en el mar i he sembrat en el vent”.
(Frase de Bolívar al final de sa vida, en 1830) 

De José San Martín (1778 -1850):

“Quan la pàtria està en perill, tot és permès, excepte no defensar-la”.

“Siguem lliures, que la resta no importa res”.

“La consciència és el millor jutge que té un home de bé”

“El meu sabre no sortirà de la beina per opinions polítiques”

“Fa més soroll un sol home cridant que no pas cent mil que estan callats”.

“Sacrificaria la meva existència, abans de tacar la meva vida pública amb quelcom que es pogués interpretar com ambició”.

“La supèrbia és una discapacitat que sol afectar a pobres infeliços mortals que, de sobte, es troben amb una miserable quota de poder”

13 novembre 2017

Dèiem ahir - EL REGAL - Rabindranath Tagore - 5/11/2017

 

EL REGAL

Vull fer-te un regal, fill meu, doncs la vida ens arrossega a la deriva. 

El destí ens separarà i, el nostre amor serà oblidat.

Ja sé que fora massa ingenuïtat creure que puc comprar el teu cor amb els meus regals.

 La teva vida és encara jove, el teu camí llarg. Et beus d’una glopada la tendresa que t’oferim, després et tombes i t’envàs del nostre costat.

Tens els teus jocs i els teus companys, i entenc que no ens dediquis ni el teu temps ni els teus pensaments.

Però, a nosaltres, la vellesa ens dóna ocasió de recordar els dies passats, de retrobar en el nostre cor, allós que les nostres mans varen perdre per sempre.

El riu corra ràpidament i trenca, cantat, tots els obstacles que se li presenten. Però la muntanya, immòbil, el veu passar amb amor i guarda el seu record.
 

Rabindranath Tagore (1861 – 1941)

                                                                 Premi Nobel de Literatura 1913

05 novembre 2017                                               

Dèiem ahir - DIA DE DIFUNTS - Josep M. Carreras - 29/10/2017

DIA DE DIFUNTS 

 

Tinc uns amics que varen tenir l'ocurrència de casar-se el Dia de Difunts. No podien esperar més perquè ella acabava d'arribar de París on vivia i ell li va enviar una única carta dient-li que tornés. Dit i fet. Un casament d'aquells “de xiruca” (un vell xalet de la Floresta), amb pa amb tomàquet i truites com a festí de noces. Però els ha anat prou bé, perquè ja he perdut el compte dels anys que porten junts. Amb els temps que corren, aviat els podran inscriure al Guinness.

A vegades fem broma d'aquestes circumstàncies, i algú m'ho contradirà però a vegades tinc la impressió que en aquells inicis dels anys 70 els joves es casaven més “enamorats”. M'explico. Estic segur que els joves que es posen a viure junts –ja no dic casar-se– ho fan perquè s'estimen. Però en el fons del fons potser no descarten d'entrada allò de “i si no funciona, cadascú per ell”. Amb la mateixa facilitat que es fa un compromís, pot desfer-se i ja és molt si és de mutu acord.

No vull jutjar res ni ningú, però avui ja no compta la frase “fins que la mort us separi”: Cada època té la seva circumstància i precisament si avui es desfan les parelles amb molta més facilitat és precisament perquè els joves estan molt més preparats per afrontar la vida en solitari. Ja no serveix l'esquema tradicional de l'home treballador i la dona mestressa de casa. Ara són molts els homes que freguen plats, escombren o cuinen; les dones treballen i algunes ocupen càrrecs importants en les empreses; als anys de la meva adolescència era impensable. També en això la societat ha canviat valors i rols. La vida s'expressa avui de moltes altres formes.

Però si la unió de dues persones és font de vida, la mort és la separació, més o menys acceptada però sempre traumàtica. Hi ha coses que possiblement no canviaran mai, com el moment d'haver-se d'enfrontar al fet ineludible de la mort d'una persona estimada. Intentar esbrinar el perquè ens enfronta amb la transcendència, una gran pregunta sense resposta. Per això, des dels temps més remots, les diverses cultures han intentat, ni que sigui esporàdicament, restablir aquesta unió. Cada any per aquestes dates els cementiris s'omplen de visitants i es converteixen en autèntics jardins de flors i de records. Seria interessant saber si segueix sent vàlida la frase llatina : “fortis ut mors dilectio”, l'amor és més fort que la mort. Potser allò que cerquem sense saber-ho és el nostre propi consol, l'enyorança, la tristor de l'absència. Em va colpir una frase d'un home davant el nínxol de la persona estimada: “No és aquí. Aquí només hi ha els seus ossos. Viurà sempre en el meu cor fins que em mori”. Sant Agustí, quan parla de la mort de la seva mare, diu que possiblement allò que fem en memòria dels difunts en realitat ho fem per a la nostra pròpia consolació. 

Josep M. Carreras - 2016

29 octubre 2017

Dèiem ahir - HALLOWEEN o CASTANYADA ? - Ramon Redorta - 22/10/2017

HALLOWEEN o CASTANYADA ?

Tots Sants és una festa que es debat entre dues aigües: la tradicional Castanyada, i l’assimilació del Halloween nord-americà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interior de Catalunya com a majoritària, entre els joves, i a ciutat, cada cop més creix la simpatia per la festa de Halloween.

D’on ve aquesta festa? Els celtes celebraven el Samuhin entre l’1 i l’11 (actualment entre Tots Sants i San Martí). Per la festa de Samuhin s’obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre’n la seva benedicció. Va ser l’emperador Lluís el Pietós amb la influencia dels bisbes de la Gàl·lia qui va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d’aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el contingut.

A casa nostra és tradicional, per Tots Sants, torrar castanyes. Es mengen castanyes i panellets fets d’ametlles i pinyons i també moniatos. Aquests panellets, que antigament eren oferts als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres, tot regat amb vi dolç (vi bo).

L’endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat i, per tant, tothom visita el cementiri per resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

La carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se’n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s’havia fet a les comarques del Ripollès i d’Osona i s’exposaven a les nits amb espelmes als marges de camins, o tan a dins de les cases com afora, per fer por als més innocents. També s’havia fet amb naps. Aquesta pràctica, doncs, és tan nostra com la castanyada.

Halloween té el mateix origen que Tots Sants. Ja ho diu la paraula. Halloween és All Hallows' Eve, o el vespre de tot el sagrat, o sia Tots Sants. És la nit que poden tornar a casa aquells qui van morir.

Per això fins i tot se’ls oferien aliments, que es posaven davant la carbassa amb flama i se’ls convidava a sopar. I, si no els donaves menjar l’ànima se podia enfadar i venjar-se de la família. O sigui que l’atmosfera de terror de Port Aventura i la iconografia americana de gats negres, bruixes, assassins i caps tallats té el seu origen en els esperits dels morts de la família, els fantasmes, és clar.

Els nens americans, i cada cop més els de casa nostra, que van de casa en casa disfressats com si ells fossin les ànimes, demanant caramels i amenaçant de fer trapelleries si no els dónes menjar, estan evocant aquella ofrena alimentaria.

Fonts: Article (fragments) de Ramon Redorta del dissabte 14 novembre 2009 publicat a Internet amb el títol: “Tots Sants”´

22 octubre 2017

Dèiem ahir - LES APARENCES ENGANYEN - 15/10/2017

LES APARENCES ENGANYEN 

Era un dia d’hivern. En una prestigiosa Universitat de Sud-amèrica, el primer dia de classe, hi havia un home a la biblioteca, vestit amb una d’aquestes granotes de treball que fan servir els mecànics i treballadors de fàbriques; anava calçat amb sandàlies. Portava diversos llibres a les mans.

- “Qui és aquest home?” –es preguntaven els universitaris.

 

- “És un professor de Física i ve d’Amèrica del Nord” – fou la resposta, amb la següent història:

Un dia aquest home arribà fins a la Facultat de Física vestit d’aquesta manera tan peculiar que li agrada vestir. Amb un espanyol poc fluent, va demanar una entrevista amb el degà.

Li varen indicar que es trobava en una reunió amb un grup de personal docent. Però l’home va insistir en veure’l. La secretària el buscà i al cap d’una estona, va sortir el degà. Després de saludar-lo, l’home va dir: “He vingut per a demanar-li treball com a catedràtic de Física.”.

El degà va mirar la seva aparença de dalt a baix; l’aspecte d’aquell home era l’antítesi d’un professor universitari.

De sobte, el degà dibuixà un lleu somriure en el seu rostre i el va convidar que l’acompanyés. Entraren en una sala on hi havia mitja dotzena de docents universitaris.  El Degà li va dir:

- “Fa poc hem rebut aquest llibre com a text guia. Estem aquí intentant solucionar uns problemes de Física. Si vostè és capaç de resoldre’ls, el contracto com a docent.”.

L’home va prendre el text, es dirigí a una pissarra i, tranquil·lament, començà a resoldre un per un els problemes que li havien indicat. Els docents canviaren a poc a poc el somriure de burla que tenien els seus rostres, per una cara d’admiració. Quan va acabar, el degà, atònit, li va preguntar quasi tartamudejant:

- “Com ha pogut fer-ho? Hem estat aquí diversos dies sense poder resoldre aquests teoremes!” - L’home, amb senzillesa, va respondre simplement: 

-“Jo sóc l’autor del llibre.” 

La millor forma d’equivocar-nos amb les persones és jutjar-les pels aspectes externs. Cap persona encaixa fàcilment amb els estereotips que ens formulem d’elles.

Com deia la guineu al petit príncep: “Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial, és invisible als ulls”. 

Cerquem la saviesa de no jutjar a les persones pels seus aspectes externs, sinó pels principis que tenen.

Text tret/adaptat d’una Web

Desconec l'autor. 

15 octubre 2017

Dèiem ahir - HÈRCULES i ATENEA - Esop - 8/10/2017

HÈRCULES i ATENEA

Avançava Hèrcules al llarg d’un camí angost i estret. Va veure per terra un objecte semblant a una poma, i va intentar esclafar-lo. Llavors aquell objecte duplicà el seu volum. En veure això, Hèrcules el trepitjà encara amb més violència, copetejant-lo a més amb la maça que duia. Però, l’objecte va seguir creixent, barrant-li el pas d’aquell estret camí, amb el seu gran volum. L’heroi llençà llavors la seva maça. I quedà plantat sorprès i ple d’espant.

En això se li aparegué Atenea i li va dir:

“Escolta’m germà; aquest objecte és l’esperit de la disputa i de la discòrdia: si se’l deixa tranquil, romana tal com estava al principi; però si se’l combat, mira com s’infla!”.

Aquesta faula ens diu com les discòrdies i les lluites, si se’ls alimenta, són causa de grans mals.

Esop -també dit Isop-  (Segle VII a.C.)

8 Octubre 2017

Dèiem ahir - LA NACIONALITAT CATALANA - 1/10/2017

LA NACIONALITAT CATALANA

Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d’un poble. Cada any l’hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i gebrades.

Més la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen, engruixint els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar per totes ses molècules, la humitat amorosa de l’aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, obrint-se per a donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l’estremitut, l’esgarrifança que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l’aire;  reculen les neus als baix de les altes serres, l’oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l’esclat de moviment, de vibració, d’activitat per tota la natura;  i les seves innombrables remors canten altra vegada l’himne etern a la vida renovada.

Així mateix per als pobles, l’hivern no és la mort sinó la gestació d’una nova vida. L’hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l’impossible, amb el fat enemic, amb l’hostilitat declarada de les grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles com el rius fora de mare les canyes i els joncars de les margenades.(...)

 
Enric Prat de la Riba (1870 – 1917)

Així comença l’obra cabdal d'Enric Prat de la Riba i Sarrà “La Nacionalitat Catalana”, editada per primera vegada a la ciutat de Barcelona el maig de 1906.

1 octubre 2017

  

 

Dèiem ahir - DONAR LLUM - 24/09/2017

DONAR LLUM

T’has fixat com es consumeix una espelma? Dóna llum, dissipa tenebres, però a costa de la seva pròpia existència; es va consumint, desfent, desapareixent.. . Com més llum dóna, menys li queda per a ella.

I quan ja no pot ser útil, deixa d’existir.

Així hem de ser nosaltres; hem de donar llum a costa de la nostra mort total. Aquest ha de ser el nostre programa de vida: donar felicitat als altres, encara que això suposi que nosaltres ens desfem i desapareixem.

Quan la mare dóna vida al seu fill, perd quelcom de si; però ella no desapareix del tot; queda en el seu propi fill; en el seu fill cobra nova vida, més jove, més plena de possibilitats.

És formós arribar al final de la vida tenint consciència que ens hem consumit pel bé dels altres.

24 setembre 2017

Dèiem ahir - CICATRIUS D'AMOR - Anònim - 17/09/2017

CICATRIUS D’AMOR 

En un dia calorós d’estiu en el sud de Florida un nen va decidir anar a nedar a una llacuna que hi havia darrere sa casa. Va sortir corrent per la porta del darrere, es tirà a l’aigua i nedava feliçment. No se’n va adonar que un caiman se li apropava.

La seva mare, que mirava per la finestra des de la casa, veié amb horror el que succeïa. De seguida va córrer vers el seu fill, cridant-li el més fort que podia. En sentir-la, el nen s’alarmà i girà nedant cap a la mare. Però fou massa tard.

Des del moll la mare agarrà al nen pels braços, just quan el caiman li agarrava les cames. La dona començà a estirar amb tota la força del seu cor. L’animal era més fort, però la mare era més apassionada i el seu amor no l’abandonava.

Un senyor que escoltà els crits s’afanyà cap al lloc amb una pistola i matà al caiman.

El nen va sobreviure i, malgrat que les seves cames patiren força, encara va pogué arribar caminant. Quan va sortir del trauma, un periodista li preguntà si li volia ensenyar les cicatrius de cames i peus. El nen aixecà el cobrellit i els hi va ensenyar. Però llavors, amb molt d’orgull, es va arremangar i, senyalant vers les cicatrius en els braços, li digué: “Però les cicatrius que vostè ha de veure són aquestes” -eren les marques de les ungles de la mare, que havien pressionat amb força per salvar-lo-. “Les tinc perquè la meva mare no em va deixar anar i em salvà la vida”.

Anònim

17 setembre 2017

17/06/2017 - Revetlla de Sant Joan

REVETLLA DE SANT JOAN 2017

La tradicional revetlla de Sant Joan, que no podia faltar a la seva cita anual amb els amants de les festes al Casal, es va celebrar el passat 17 de juny, avançant-se un xic a la data real del solstici que marca l'entrada oficial de l'estiu i que havia estat l'origen pagà d'aquesta festa tan arrelada en les nostres tradicions.

L'habitual espai del teatre, guarnit per a l'ocasió amb les usuals i festives garlandes, donava cabuda a una desena de taules en les que es van acomodar més de seixanta comensals que ens van honorar amb la seva presència i als que es va servir un selecte sopar, atesos per unes no menys selectes cambreres i algun cambrer, que van procurar atendre els assistents amb la màxima diligència.

Cap el final del sopar vam comptar amb la presència de la regidora de la Gent Gran, Anna Mª Cuello que va poder comprovar la bondat de les postres (xarrup de llimona al cava) i també de la gustosa coca acompanyada de cava de Sant Sadurní que, com és natural, no podien faltar en aquesta festivitat, mentre el conegut i prestigiós pianista, cantant i cantautor italià Max Turati donava pas al ball amb el que va culminar la nit, passades ja unes hores de festa.

 

 

 

 

Desitgem que tots els assistents hagin gaudit força d'aquesta vetllada i, per tractar-se del primer magne esdeveniment que organitzava la nova junta, agrairem totes els comentaris, crítiques i suggeriments que se'ns facin per tal de que puguem millorar els futurs actes festius que es portin a terme.

17/09/2017