Dèiem ahir - LA VIDA CONTRA RELLOTGE - Camilo José Cela - 25/06/2017


LA VIDA CONTRA RELLOTGE


Possiblement la fórmula més cruel del ciclisme -el més cruel dels esports- sia la lluita contra rellotge, la baralla de l’home en solitud, de l’home amb el seu propi esforç, o la seva pròpia circumstància, com diria Ortega.


Esglaia l’ànim veure pedalejant a un home en solitari, i furiosa i desesperadament, sense el consol de sentir l’esbufegar de l’enemic; escalfant l’ànima amb la seva pròpia calor davant d’un paisatge espiritual gelat.


. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Pedalejant “tot el que es pugui” és molt més difícil, molt més penós, que pedalejar més apresa que ningú. S’aguanta millor el límit de l’esforç, quan aquest és concret –anar al cap de la cursa- que quan és abstracte –anar al cap de les ombres.

Un amic meu, tinent de la Legió durant la nostra guerra i avui cartoixà a Miraflores de Burgos, em parlava, un dia d’estiu, que el pitjor enemic, en la seva nova i retirada vida, era el fred de l’hivern.
- "No tens amb què escalfar-te en la teva cel·la?"

- "Sí, tinc una estufa i una pila de llenya; però no l'encenc."

- "I, per què no l’encens? No t’ho autoritzen?"

- "Sí, però em diuen que no l’encengui fins que no pugui més. I per ara vaig aguantant".
La faula de l’estufa apagada sempre em va semblar l’embrió d’una tragèdia humana i desoladora; la tragèdia de l’home que arriba “a no poder més” creien que encara pot estirar la densa corda que dóna voluntat al seu esperit.
La vida empeny -s’ha dit sempre- però en l’últim instant es fa de tripes cor i es treuen forces de feblesa, dels darrers fils de la feblesa.
Certament no he conegut més vida que la que m’ha tocat viure conjuntament amb tots els milions de persones que viuen al mateix temps que jo. Però penso que en poques ocasions l’ humanitat, pel seu bé, haurà viscut esgotant els minuts tan fins el darrer segon, com en els nostres dies.
Vivim -vulguem o no vulguem- contra el rellotge, com el ciclista de la cursa cruel. Pedalegem per arribar -a on? -abans que qui? -i a soles, com els Alain Gerbault d’aquesta cucanya del món.


I a vegades, quan el temps, en un descuit, ens permet pensar, ens preguntem: A on ens porta aquesta cursa desbocada, sense regles i, el que és pitjor, sense pietat?




. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Que encara hi som a temps per esmenar-nos, ho demostra el fet que encara vivim. Però no vulguem estirar les coses fins a on les coses no poden arribar, per què seria un intent boix, un intent que a cap camí hauria de dur-nos.
Que el conte del meu amic cartoixà ens serveixi a tots. No oblidem de passada que contra el fred es lluita amb millors cartes que contra el rellotge.
No. No correm, com els ciclistes, contra rellotge. Correm la cursa en línia. Encara queden contendents cavallerosos que, a darrera hora, són capaços de donar-nos una mà. Com en l’Olimpíada grega.

Camilo José Cela (1916 - 2002)
25 juny 2017

Dèiem ahir - LA NIT DE SANT JOAN - 18/06/2017



LA NIT DE SANT JOAN


En realitat ens volem referir a la nit del dia 23 de juny, una de les més curtes de l’any, en coincidir amb el solstici d’estiu (dia 21).


Aquesta és una nit molt especial; la nit del foc, la nit de les bruixes, la nit dels miracles. Tot això ens evoca a records de la infantesa; a aquells contes i llegendes que ens explicaven els grans i que ens feien obrir els ulls com a taronges. Ens parlaven d’encantaments, de misteris. . .


Moltes d’aquestes històries i creences tenien lloc a la platja. En recordo ara una que no he sabut trobar-la escrita enlloc. . . Totes les persones tenim, o bé malalties, preocupacions, maldecaps. . . La nit del 23 de juny, en un lloc quin nom no recordo, cada persona escrivia el seu nom en una pedra de riera, i totes aquelles pedres s’ajuntaven i es posaven dins d’una barca que era espitjada des de la platja fins ben endins del mar, amb la foscor de la lluna nova.


Al cap d’una bona estona, les ones la tornaven a la platja i tots els que hi havia dipositat una pedra amb el seu nom escrit, la rebien en silenci. Una vegada varada la barca, una persona pujava dintre i anava llegint el nom escrit a cada pedra i el propietari la recollia. Sempre hi faltava una de les pedres. . .


El titular d’aquesta pedra faltant, se n’anava en silenci com la resta, simulant haver-la recollit. Però se n’anava amb una alegria i pau interior. Aquella dolença, preocupació o maldecap, havia desaparegut per a ell. Les bruixes, que aquella fosca nit ballaven silenciosament sobre les ones, s’havien compadit d’un dels titulars d’aquelles pedres. 


Potser funciona. Es diu que “vox populi. . ., vox Dei”. . .


18 juny 2017

Diversos - REVETLLA DE SANT JOAN 2017 - 17/06/2017

  
REVETLLA DE SANT JOAN 2017


La tradicional revetlla de Sant Joan, que no podia faltar a la seva cita anual amb els amants de les festes al Casal, es va celebrar el passat 17 de juny, avançant-se un xic a la data real del solstici que marca l'entrada oficial de l'estiu i que havia estat l'origen pagà d'aquesta festa tan arrelada en les nostres tradicions.

L'habitual espai del teatre, guarnit per a l'ocasió amb les usuals i festives garlandes, donava cabuda a una desena de taules en les que es van acomodar més de seixanta comensals que ens van honorar amb la seva presència i als que es va servir un selecte sopar, atesos per unes no menys selectes cambreres i algun cambrer, que van procurar atendre els assistents amb la màxima diligència.

Cap el final del sopar vam comptar amb la presència de la regidora de la Gent Gran, Anna Mª Cuello que va poder comprovar la bondat de les postres (xarrup de llimona al cava) i també de la gustosa coca acompanyada de cava de Sant Sadurní que, com és natural, no podien faltar en aquesta festivitat, mentre el conegut i prestigiós pianista, cantant i cantautor italià Max Turati donava pas al ball amb el que va culminar la nit, passades ja unes hores de festa.



 







 











 


















 














Desitgem que tots els assistents hagin gaudit força d'aquesta vetllada i, per tractar-se del primer magne esdeveniment que organitzava la nova junta, agrairem totes els comentaris, crítiques i suggeriments que se'ns facin per tal de que puguem millorar els futurs actes festius que es portin a terme.

17/09/2017

Dèiem ahir - SEGUIR CAVANT - 11/06/2017

SEGUIR CAVANT


Sobre sant Francesc d’Assís, es conta una història tot dient que un matí, mentre estava treballant en el seu hortet, va ser preguntat per un amic seu, que què faria si sabés que s’hauria de morir l’endemà. Sant Francesc, amb un somriure al rostre, contestà: “Seguiria cavant”.


Metafòricament parlant, això és el que necessitem fer –seguir cavant i continuar amb el que estàvem fent; no hem de permetre que qualsevol crisi distregui la nostra atenció o ens faixi esclatar en una reacció crítica. Tothom tenim una cosa fonamental a fer, hem de seguir amb el que teníem programat. I hem de seguir fent-ho fins que s’acabi.


I seguim parlant en metàfora. Fins que acabem la feina que hem començat a fer en aquest món, no deixarem de fer-la, mentre no ens treguin del mateix. No podem evitar l’inevitable, però sí podem evitar les distraccions. Recordem que el jutge més sever amb qualsevol persona, és ella mateixa.

11 juny 2017

Dèiem ahir - MADURESA - 4/06/2017

MADURESA


El caràcter, la manera de ser d’una persona, té una gran influència i pot determinar el seu futur. L’ honestedat i l’entrega no són qualitats humanes antiquades. I ja que ens iniciem en el camp dels valors, tractem-ne un altre igualment important pels nombrosos components que comporta: la maduresa. 


Psicològicament es pot definir com l’estat global de la persona adulta en relació amb la forma, l’estructura i la funció de l’organisme. Però des de la nostra òptica profana diem que, mentre no s’hagi desenvolupat bastant com per assumir responsabilitats, i acceptar els propis fracassos, tant com els seus èxits, encara no s’està preparat per rebre la qualificació de “madur”.


Una persona que no accepta les crítiques, no és madura. L’individu que ja té suficient maduresa, al ser criticat utilitzarà la censura com un mitjà de millora. La persona que no sap aprendre de les critiques, ha de fer un acurat examen d’ell mateix.


L’altruisme és altra característica de la persona madura. Això indica l’habilitat de tenir en consideració els interessos dels altres. Donar, sense demanar res a canvi.


Altres característiques de la maduresa són la simpatia genuïna per la gent, l’empatia, que ens identifica amb els sentiments dels altres, i, per descomptat, després de les dites com essencials, podríem anomenar: la pulcritud, la sociabilitat, la lleialtat, discreció, perspicàcia, entusiasme, perseverança, valentia, . . . Totes són també importants i incideixen en la maduresa de la persona.


De bon segur deu ésser difícil poder puntuar 10 en maduresa donat els seus nombrosos components; però segur que tots estem tractant d’aproximar-nos. En aquesta escola de la vida tots estem aprenent, i el dia que deixem d’aprendre, aquest dia haurem començat un camí cap avall. 

04 juny 2017