Dèiem ahir - DIA DE DIFUNTS - Josep M. Carreras - 29/10/2017

DIA DE DIFUNTS 

 
Tinc uns amics que varen tenir l'ocurrència de casar-se el Dia de Difunts. No podien esperar més perquè ella acabava d'arribar de París on vivia i ell li va enviar una única carta dient-li que tornés. Dit i fet. Un casament d'aquells “de xiruca” (un vell xalet de la Floresta), amb pa amb tomàquet i truites com a festí de noces. Però els ha anat prou bé, perquè ja he perdut el compte dels anys que porten junts. Amb els temps que corren, aviat els podran inscriure al Guinness.

A vegades fem broma d'aquestes circumstàncies, i algú m'ho contradirà però a vegades tinc la impressió que en aquells inicis dels anys 70 els joves es casaven més “enamorats”. M'explico. Estic segur que els joves que es posen a viure junts –ja no dic casar-se– ho fan perquè s'estimen. Però en el fons del fons potser no descarten d'entrada allò de “i si no funciona, cadascú per ell”. Amb la mateixa facilitat que es fa un compromís, pot desfer-se i ja és molt si és de mutu acord.

No vull jutjar res ni ningú, però avui ja no compta la frase “fins que la mort us separi”: Cada època té la seva circumstància i precisament si avui es desfan les parelles amb molta més facilitat és precisament perquè els joves estan molt més preparats per afrontar la vida en solitari. Ja no serveix l'esquema tradicional de l'home treballador i la dona mestressa de casa. Ara són molts els homes que freguen plats, escombren o cuinen; les dones treballen i algunes ocupen càrrecs importants en les empreses; als anys de la meva adolescència era impensable. També en això la societat ha canviat valors i rols. La vida s'expressa avui de moltes altres formes.

Però si la unió de dues persones és font de vida, la mort és la separació, més o menys acceptada però sempre traumàtica. Hi ha coses que possiblement no canviaran mai, com el moment d'haver-se d'enfrontar al fet ineludible de la mort d'una persona estimada. Intentar esbrinar el perquè ens enfronta amb la transcendència, una gran pregunta sense resposta. Per això, des dels temps més remots, les diverses cultures han intentat, ni que sigui esporàdicament, restablir aquesta unió. Cada any per aquestes dates els cementiris s'omplen de visitants i es converteixen en autèntics jardins de flors i de records. Seria interessant saber si segueix sent vàlida la frase llatina : “fortis ut mors dilectio”, l'amor és més fort que la mort. Potser allò que cerquem sense saber-ho és el nostre propi consol, l'enyorança, la tristor de l'absència. Em va colpir una frase d'un home davant el nínxol de la persona estimada: “No és aquí. Aquí només hi ha els seus ossos. Viurà sempre en el meu cor fins que em mori”. Sant Agustí, quan parla de la mort de la seva mare, diu que possiblement allò que fem en memòria dels difunts en realitat ho fem per a la nostra pròpia consolació. 

Josep M. Carreras - 2016
29 octubre 2017

Dèiem ahir - HALLOWEEN o CASTANYADA ? - Ramon Redorta - 22/10/2017


HALLOWEEN o CASTANYADA ?


Tots Sants és una festa que es debat entre dues aigües: la tradicional Castanyada, i l’assimilació del Halloween nord-americà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interior de Catalunya com a majoritària, entre els joves, i a ciutat, cada cop més creix la simpatia per la festa de Halloween.

D’on ve aquesta festa? Els celtes celebraven el Samuhin entre l’1 i l’11 (actualment entre Tots Sants i San Martí). Per la festa de Samuhin s’obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre’n la seva benedicció. Va ser l’emperador Lluís el Pietós amb la influencia dels bisbes de la Gàl·lia qui va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d’aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el contingut.

A casa nostra és tradicional, per Tots Sants, torrar castanyes. Es mengen castanyes i panellets fets d’ametlles i pinyons i també moniatos. Aquests panellets, que antigament eren oferts als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres, tot regat amb vi dolç (vi bo).

L’endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat i, per tant, tothom visita el cementiri per resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

La carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se’n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s’havia fet a les comarques del Ripollès i d’Osona i s’exposaven a les nits amb espelmes als marges de camins, o tan a dins de les cases com afora, per fer por als més innocents. També s’havia fet amb naps. Aquesta pràctica, doncs, és tan nostra com la castanyada.

Halloween té el mateix origen que Tots Sants. Ja ho diu la paraula. Halloween és All Hallows' Eve, o el vespre de tot el sagrat, o sia Tots Sants. És la nit que poden tornar a casa aquells qui van morir.

Per això fins i tot se’ls oferien aliments, que es posaven davant la carbassa amb flama i se’ls convidava a sopar. I, si no els donaves menjar l’ànima se podia enfadar i venjar-se de la família. O sigui que l’atmosfera de terror de Port Aventura i la iconografia americana de gats negres, bruixes, assassins i caps tallats té el seu origen en els esperits dels morts de la família, els fantasmes, és clar.

Els nens americans, i cada cop més els de casa nostra, que van de casa en casa disfressats com si ells fossin les ànimes, demanant caramels i amenaçant de fer trapelleries si no els dónes menjar, estan evocant aquella ofrena alimentaria.

Fonts: Article (fragments) de Ramon Redorta del dissabte 14 novembre 2009 publicat a Internet amb el títol: “Tots Sants”´

22 octubre 2017

Dèiem ahir - LES APARENCES ENGANYEN - 15/10/2017

LES APARENCES ENGANYEN 

Era un dia d’hivern. En una prestigiosa Universitat de Sud-amèrica, el primer dia de classe, hi havia un home a la biblioteca, vestit amb una d’aquestes granotes de treball que fan servir els mecànics i treballadors de fàbriques; anava calçat amb sandàlies. Portava diversos llibres a les mans.

- “Qui és aquest home?” –es preguntaven els universitaris.
 
- “És un professor de Física i ve d’Amèrica del Nord” – fou la resposta, amb la següent història:

Un dia aquest home arribà fins a la Facultat de Física vestit d’aquesta manera tan peculiar que li agrada vestir. Amb un espanyol poc fluent, va demanar una entrevista amb el degà.

Li varen indicar que es trobava en una reunió amb un grup de personal docent. Però l’home va insistir en veure’l. La secretària el buscà i al cap d’una estona, va sortir el degà. Després de saludar-lo, l’home va dir: “He vingut per a demanar-li treball com a catedràtic de Física.”.

El degà va mirar la seva aparença de dalt a baix; l’aspecte d’aquell home era l’antítesi d’un professor universitari.

De sobte, el degà dibuixà un lleu somriure en el seu rostre i el va convidar que l’acompanyés. Entraren en una sala on hi havia mitja dotzena de docents universitaris.  El Degà li va dir:

- “Fa poc hem rebut aquest llibre com a text guia. Estem aquí intentant solucionar uns problemes de Física. Si vostè és capaç de resoldre’ls, el contracto com a docent.”.

L’home va prendre el text, es dirigí a una pissarra i, tranquil·lament, començà a resoldre un per un els problemes que li havien indicat. Els docents canviaren a poc a poc el somriure de burla que tenien els seus rostres, per una cara d’admiració. Quan va acabar, el degà, atònit, li va preguntar quasi tartamudejant:

- “Com ha pogut fer-ho? Hem estat aquí diversos dies sense poder resoldre aquests teoremes!” - L’home, amb senzillesa, va respondre simplement: 

-“Jo sóc l’autor del llibre.” 

La millor forma d’equivocar-nos amb les persones és jutjar-les pels aspectes externs. Cap persona encaixa fàcilment amb els estereotips que ens formulem d’elles.

Com deia la guineu al petit príncep: “Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial, és invisible als ulls”. 


Cerquem la saviesa de no jutjar a les persones pels seus aspectes externs, sinó pels principis que tenen.



Text tret/adaptat d’una Web

Desconec l'autor. 

15 octubre 2017

Dèiem ahir - HÈRCULES i ATENEA - Esop - 8/10/2017


HÈRCULES i ATENEA

Avançava Hèrcules al llarg d’un camí angost i estret. Va veure per terra un objecte semblant a una poma, i va intentar esclafar-lo. Llavors aquell objecte duplicà el seu volum. En veure això, Hèrcules el trepitjà encara amb més violència, copetejant-lo a més amb la maça que duia. Però, l’objecte va seguir creixent, barrant-li el pas d’aquell estret camí, amb el seu gran volum. L’heroi llençà llavors la seva maça. I quedà plantat sorprès i ple d’espant.

En això se li aparegué Atenea i li va dir:

“Escolta’m germà; aquest objecte és l’esperit de la disputa i de la discòrdia: si se’l deixa tranquil, romana tal com estava al principi; però si se’l combat, mira com s’infla!”.

Aquesta faula ens diu com les discòrdies i les lluites, si se’ls alimenta, són causa de grans mals.

Esop -també dit Isop-  (Segle VII a.C.)


8 Octubre 2017

Dèiem ahir - LA NACIONALITAT CATALANA - 1/10/2017

LA NACIONALITAT CATALANA


Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d’un poble. Cada any l’hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i gebrades.

Més la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen, engruixint els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar per totes ses molècules, la humitat amorosa de l’aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, obrint-se per a donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l’estremitut, l’esgarrifança que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l’aire;  reculen les neus als baix de les altes serres, l’oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l’esclat de moviment, de vibració, d’activitat per tota la natura;  i les seves innombrables remors canten altra vegada l’himne etern a la vida renovada.

Així mateix per als pobles, l’hivern no és la mort sinó la gestació d’una nova vida. L’hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l’impossible, amb el fat enemic, amb l’hostilitat declarada de les grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles com el rius fora de mare les canyes i els joncars de les margenades.(...)

 
Enric Prat de la Riba (1870 – 1917)




Així comença l’obra cabdal d'Enric Prat de la Riba i Sarrà “La Nacionalitat Catalana”, editada per primera vegada a la ciutat de Barcelona el maig de 1906.






1 octubre 2017