Dèiem ahir - ACONSEGUIM QUE LES COSES ES FACIN - C. Dean Fales - 26/11/2017

ACONSEGUIM QUE LES COSES ES FACIN

Conec a una persona que dedica un dia per setmana a netejar la casa d’alguns impedits, minusvàlids o ancians, que no es poden valdre per ells mateixos. Ho ve fen des de fa anys. Per descomptat que no em vaig assabentar d’aquesta activitat per ella mateixa. Les persones dedicades a netejar les cases d’altres desinteressadament, com acte d’amor i de caritat, no acostumen a ser del tipus que presumeix del que fan. Es limiten a fer-ho  discretament.

No es tracta de què aquesta senyora busqui quelcom en què ocupar-se o distreure’s. Té la seva pròpia casa per cuidar, a més del seu marit, quin treball requereix el seu ajut i cooperació. Per no parlar de tres vigorosos fills. Tampoc es tracta de què ajudi a ancians o parents als qui coneix-hi des de fa anys. Quan la família canvia de residència, com ha succeït en diverses ocasions, ella reprèn sa dedicació setmanal en benefici de noves persones. Existeix un ample camp d’oportunitats per aquest tipus de servei, no importa a on.

Netejar les cases d’ancians no és un tipus d’activitat que obtingui una publicitat brillant en les pàgines de societat de revistes i periòdics. Tampoc inclou l’encant de comandar una campanya per enviar queviures, o el que sigui, a la baixa Eslovàquia o altre lloc remot. Totes aquestes són causes molt lloables, naturalment. Deixem-ho així.

Existeixen més d’aquestes netejadores de cases anònimes del que se suposa; persones que fan el que necessita fer-se simplement per això, per què necessita fer-se. Sense egoisme i sense pregonar-ho, es troben presents en totes les organitzacions i en tots els sectors de la vida i de l’esforç humà. Quan valuoses són!

La invasió de cartells i adhesius, les manifestacions de protesta i els grups d’acció política, estan molt bé. Tal vegada aconsegueixin quelcom important. I que, a més, esperin la glòria, realment no és nou. Però si hem de resoldre els vells problemes del món, si volem aconseguir que alguna cosa es faci, jo sempre recorreria a les discretes netejadores de llars necessitades.

                                             C. Dean Fales - 27 octubre 1980
                                              (1916 – 2011)

26 novembre 2017

Dèiem ahir - I EL SOL VA DESAPARÈIXER - Adhara Web - 19/11/2017

I EL SOL VA DESAPARÈIXER

En un lloc de muntanyes molt altes, una vegada hi havia una àliga que ensenyava a volar al seu aligot. Aquells dies d’estiu eren benignes i el cel estava completament clar. Però en arribar la tardor, un dia el cel es va tapar d’espessos núvols foscos. L’aligot, acostumat a veure el cel clar i el sol, va fer un crit de desesperació. No veia aquell mantell celestial amb el seu sol resplendent!

L’àliga, en veient tot això, li demanà al seu fill que l’acompanyes. Ambdues remuntaren el vol en direcció cap als foscos nuvolots. Després d’una dura travessa, ambdues estaven per sobre dels núvols. L’aligot estava boig d’alegria; s’havia sobreposat a aquells negres núvols que li tapaven el sol i el seu cel blau.

Moralitat: Crec que, a vegades, hauríem de desplegar les nostres ales i animar-nos a volar un xic més alt.

Adhara Web

 
19 novembre 2017

Dèiem ahir - I N D E P E N D È N C I A - 13/11/2017

I N D E P E N D È N C I A

Era a principis del segle XIX quan, molestos per l’opressió o explotació, les que ara coneixem com repúbliques sud-americanes, varen iniciar el camí cap a l’emancipació de la corona espanyola. Aprofitant la decadència de l’imperi espanyol, l’oportunisme de la invasió napoleònica, i fars de suportar la tirania virreial, el pobles de centre i sud-Amèrica s’alçaren en armes.

Parlem d’una guerra que s’inicià als voltants del 1810, per acabar el 1820 després de conquerir la plaça de El Callao. Això no obstant, Espanya no va reconèixer les noves repúbliques fins uns quants anys després, quedant reduïdes les seves colònies, en aquell continent, a Cuba i Puerto Rico.

Dos homes, de descendència espanyola però nascuts allí, destaquen pel seu lideratge i són considerats herois nacionals. Al nord, Simón Bolívar, que aconseguí la independència de Veneçuela, Colòmbia, Equador i el Perú; i al sud, José San Martín, que independitzà Argentina, Xile i pacificà Perú. 

Aquí tenim un recull de frases d’aquests pro homes, que no tenen desaprofitament: 

De Simón Bolívar (1783 -1830):
 
“Juro pel Déu dels meus pares, juro per la meva pàtria, juro pel meu honor, que no donaré tranquil·litat a la meva ànima, ni descans al meu braç, fins no veure trencades les cadenes que oprimeixen al meu poble”.

(Jurament de Bolívar en el Mont Sacre, el 1805)

“Res és més perillós que deixar romandre molt de temps a un mateix ciutadà en el poder”. 
(Frase de Bolívar en el seu discurs d’Angostura, el 1819) 

“La llibertat del Nou Món és l’esperança de l’univers”
(Arenga de Bolívar abans de la batalla de Junín, el 1824) 

“Els Estats Units semblen destinats per la Providència a omplir l’Amèrica de misèries en nom de la llibertat”.
(Sentència de Bolívar en una carta de 1829) 

“He llaurat en el mar i he sembrat en el vent”.
(Frase de Bolívar al final de sa vida, en 1830) 

De José San Martín (1778 -1850):

“Quan la pàtria està en perill, tot és permès, excepte no defensar-la”.

“Siguem lliures, que la resta no importa res”.

“La consciència és el millor jutge que té un home de bé”

“El meu sabre no sortirà de la beina per opinions polítiques”

“Fa més soroll un sol home cridant que no pas cent mil que estan callats”.

“Sacrificaria la meva existència, abans de tacar la meva vida pública amb quelcom que es pogués interpretar com ambició”.

“La supèrbia és una discapacitat que sol afectar a pobres infeliços mortals que, de sobte, es troben amb una miserable quota de poder”

13 novembre 2017

Dèiem ahir - EL REGAL - Rabindranath Tagore - 5/11/2017

 

EL REGAL

Vull fer-te un regal, fill meu, doncs la vida ens arrossega a la deriva. 

El destí ens separarà i, el nostre amor serà oblidat.

Ja sé que fora massa ingenuïtat creure que puc comprar el teu cor amb els meus regals.

 La teva vida és encara jove, el teu camí llarg. Et beus d’una glopada la tendresa que t’oferim, després et tombes i t’envàs del nostre costat.

Tens els teus jocs i els teus companys, i entenc que no ens dediquis ni el teu temps ni els teus pensaments.

Però, a nosaltres, la vellesa ens dóna ocasió de recordar els dies passats, de retrobar en el nostre cor, allós que les nostres mans varen perdre per sempre.

El riu corra ràpidament i trenca, cantat, tots els obstacles que se li presenten. Però la muntanya, immòbil, el veu passar amb amor i guarda el seu record.
 

Rabindranath Tagore (1861 – 1941)

                                                                 Premi Nobel de Literatura 1913

05 novembre 2017