Dèiem ahir - CARTA ALS REIS D'ORIENT - Victre Espiga - 31/12/2017

CARTA ALS REIS D'ORIENT

Abans de començar la carta, voldria disculpar-me per la deixadesa epistolar de tots aquests anys. Va arribar un dia que vaig creure que ja ho sabia tot de la vida i que ja no caldria demanar-vos mai més res, però els anys no han deixat de mostrar-me què equivocat que estava.

També soc conscient, amb vergonya i culpabilitat, que mai abans us he donat les gràcies, així que vaig a posar-hi remei.

-Gràcies per tants desitjos complerts durant tot aquells anys d’infància.  Però sobretot, gràcies per no portar-me tot allò que vosaltres sabíeu que no m’havíeu de dur.  És curiós com, amb el pas del temps, un noruega pot convertir-se en el millor regal.  

-Gràcies per les llaminadures, i per aquell trosset de carbó que em posàveu cada any.  Així, més tard, quan la vida et llança muntanyes de carbó a sobre, ja has tastat el gran significat d’aquella petita metàfora de color negre.

-I gràcies per tot allò que el destí m’ha anar regalant fins el moment actual, sense necessitat de que ni us ho demanés, i tot disfressat sempre de coincidències sense sentit -que, paradoxalment, després te n’adones que són les úniques que tenen, de sentit-.

I ja que hi soc, aprofitaré per demanar-vos tres cosetes:

-Pels adults, el que vulgueu.  Però l’únic que vull és que ho compreu en alguna tenda d’aquestes que coneixeu, que només venen coses de les importants, de les que mai s’han de canviar perquè sempre són de la nostra talla.

-Pels nens grans, us demano que, tot i que ho saben, continuïn fent-vos la carta cada any.  I quan es pensin que les emocions tenen data de caducitat, que no triguin tant com jo a reconèixer el seu error.

-I pels petits, només vull que els hi segueixin brillant els ulls com fins ara.

I vosaltres Reis, què voleu que us portem nosaltres? Amb l’aigua i el pa pels camells, ja podeu comptar-hi. Per sempre més.

Victre Espiga

31 desembre 2017

  

Dèiem ahir - EL BON SAMARITÀ - 24/12/2017

EL BON SAMARITÀ

Una nit de gran tempesta, passades les 11 de la nit, una senyora ja gran, de raça negra, es trobava aturada a la vorera d’emergència d’una carretera en l’estat d’Alabama. Estava amarada per la pluja. Se li havia espatllat el cotxe i necessitava ajut desesperadament. Un jove blanc va parar per ajudar-la, cosa que generalment no solia succeir en aquells anys -la dècada dels seixanta del passat segle- a causa dels conflictes racials. El jove la portà a un lloc segur, la va ajudar a rebre assistència, i li va demanar un taxi. La dona semblava trobar-se en una gran confusió, però va escriure’s l’adreça del noi i li donà les gràcies.

Al cap d’una setmana, un matí, algú va trucar a la porta del jove. Davant la seva sorpresa, li entregaren un televisor de color de consola. Duia adherit una nota que deia: “Moltes gràcies per la seva assistència en la carretera l’altra nit. La pluja no sols va amarar la meva roba, sinó també el meu esperit. Llavors arribà vostè. Gràcies al seu ajut vaig poder arribar al costat del meu marit moribund, justament abans que es morís. Que Déu el beneeixi per haver-me ajudat i servit sense egoisme. Sincerament, Senyora Nat King Cole” (esposa del famós cantant).

24 desembre 2017

Dèiem ahir - N A D A L A - Miquel Martí i Pol - 21/12/2017

N A D A L A 

Hem bastit el pessebre en un angle 
 del menjador, sobre una taula vella, 
 el pessebre mateix de cada any 
 amb la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella. 

Hem obert innombrables camins, 
tots d’adreça a la cova, 
amb corrues de vells pelegrins 
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova. 

I en la nit del misteri hem cantat 
les antigues cançons 
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella. 

I oferíem la nit amb els ulls i les mans. 

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans 
de l’infant i de tots, en la nit de la gran meravella. 

Miquel Martí i Pol (1919 – 2003)

21 desembre 2017

Dèiem ahir - JUNTS, HO PODEM FER TOT - Roser Blàzquez Gómez - 17/12/2017

JUNTS, HO PODEM FER TOT 

Una gota, tota sola, tem que l’assequi el sol; però moltes, desperten la força incalculable de les ones. I la petita guspira, que fàcilment se l’emporta el vent, sap que, unida, conté l’escalf de la foguera que crema. L’arbre aïllat resta a mercè de la tempesta, tanmateix, si amb altres entrellaça ses branques, esdevé un bosc sencer i robust que protegeix. 

Potser avui tinc por de la pròpia feblesa, però unida a la meva gent m’encomano de la valentia, la dignitat i l’orgull de ser poble.

Perquè junts som la força de l’onada, som caliu de la foguera, som boscatge que empara.

Som poble que avança. Poble de castellers.

I, fent pinya, ho podem fer tot.

                            Roser Blàzquez Gómez

   Octubre 2017

17 desembre 2017

Dèiem ahir - ENRIC PRAT DE LA RIBA - 10/12/2017

ENRIC PRAT DE LA RIBA

(1870 – 1917)

"L’any següent (1890), havent de dirigir-me als meus companys d’Universitat, des del mateix lloc, en la inauguració de les nostres tasques, vaig parlar-los de la Pàtria Catalana que, petita o gran, és l’única pàtria nostra; de l’esclavitud dels homes que ha passat per sempre, i l’esclavitud de nacions que subsisteix encara, de la llengua i el dret, síntesi de la nacionalitat catalana.” 

“Contra aqueixa tirania -deia- s’aixeca potent la veu que aclama les nacionalitats naturals i històriques. ‘La política de les nacionalitats està morint-se’, ha dit fa poc el ministre Crispi, un dels autors de l’unitat d’Itàlia. Des de son enlairat setial no oblida el que passa en el fons de les societats; veu com trontollen aqueixes unitats artificials que ell defensà, més no s’adona que llur agonia és la vida de les nacions veritables. Les nacionalitats que moren són aquelles de què ens parlen els llibres, les grandes nacionalidades, constituïdes sempre en perjudici de les pàtries naturals pel poder avassallador d’una nacionalitat que a França serà la Nèustria, a Bretanya Anglaterra, a Espanya Castella. Avui ja per molts, Espanya és sols un nom indicatiu d’una divisió geogràfica com ho és Europa. Avui són molts els que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; i que entenen la diferència que hi ha entre un Estat, obra d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneïtat del desenrotllo històric . I són molts també els que, penetrats d’aquesta diferència, volem que els estats siguin nacionals. . .”

I acabava:

“Més, jo voldria per ma pàtria més encara que sa llibertat. Jo voldria que Catalunya penetrés bé de la significació i transcendència d’aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquerirà la nacionalitat que es posi a l’avantguarda del estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.”

“Ma veu no és prou potent per a dirigir-me a Catalunya; per això em dirigeixo a vosaltres tan sols que sou sos fills més amorosos. Resseguiu-la arreu, parleu-li no amb la boca sinó amb el cor, perquè amb el cor us escolti; feu-li sentir les remors primeres de la revolució que es prepara; convenceu-la de la transcendència de la gran obra; digueu-li que les nacions esclaves esperen, com la humanitat altra temps, que vingui el redemptor que trenqui ses cadenes; feu que sia el Geni de Catalunya el Messies esperat de les nacions. . .”

Enric Prat de la Riba en el seu discurs inaugural del Centre Escolar Catalanista, curs de 1890 a 1891.

10 desembre 2017

Dèiem ahir - MITOLOGIA D'UN FET - Tomás Borrás i Bermejo - 3/12/2017

MITOLOGIA D’UN FET

Els Déus havien confiat un secret a la mare: “Mentre alimentis la flama d’aquesta fogata, el teu fill viurà”. I la mare, infatigable, mantenia ensés el foc, vigilant-lo a tota hora, sense permetre que disminuís en intensitat, ni en alçada.

Així varen anar passant els anys. Aquella mare agenollada davant la llar, veia com brillaven les brases i com les flames allargaven els seus braços escarlata, garantia de la vitalitat del seu fill. Sense adormir-se, hora darrera hora, afegia a la pila calenta, nous troncs perquè mantinguessin la seva formosa escalfor.

Un dia, per la porta oberta que donava als camps, va entrar una jove blanca, somrient i formosa, d’un caminar segur i amb ulls que miraven amb joia i fe el de venir. Sense parlar-li, sorprenent-la, va ajudar a la mare aixecar-se, li va fer un gest d’adéu, s’agenollà davant la llar de foc, i començà a seguir alimentant, la crepitant flamarada.

La mare no va preguntar. De sobte comprengué que era el seu relleu, que havia de cedir el torn a la desconeguda, a la que s’encarregaria, des de llavors, de sostenir l’alimentació d’aquella flama incessant, perquè visques el seu fill.

I, també amb silenci, va sortir de la casa i no se’n va anar gaire lluny; sols des de on podia seguir contemplant prudentment el delicat fum dispersar-se en el blau del cel.

Aquesta és la mitologia d’un fet constant.

Tomás Borrás i Bermejo (1891 – 1976)

03 desembre 2017